Translate

jueves, 1 de julio de 2021

LA GUERRA DE LAS GERMANÍAS EN OROPESA DEL MAR.

GENTES, COSTUMBRES, FOLCLORE, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR"; "HISTORIAS DEL MAR"; “ESPIGOLANT CULTURA: Taller de historia, memorias, crónicas históricas, patrimonios, humanidades, ...."; y otras historias.

(Proyecto): TIERRAS, HISTORIAS, MITOS Y LEYENDAS DE LOS PUEBLOS Y EL TERRITORIO DE LA PLANA DEL "CASTELL D'ALBALAT" (CASTELLÓN):

"LA BATALLA DE OROPESA DEL MAR DE 1521, PERTENECIENTE A LA GUERRA DE LAS GERMANIAS, 1519-1523".

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.... ("Las historias escritas que me acompañan, me ayudan a pensar, a imaginar, a vivir, y a experimentar un mundo de vidas muy diferentes a la mía". J.E.P.B. cronista histórico).

- (En homenaje a mi tierra, a mi país, a sus gentes, a sus memorias y a su historia).

INTRODUCCIÓN TEMÁTICA: La batalla de Oropesa fue una de las batallas épicas de la Guerra de las Germanías, estuvo librada entre las Tropas de los Agermanados al mando de Miguel Estellés y el Ejército Realista al mando del Duque de Segorbe, los hechos ocurrieron a finales de junio del año 1521, en el término municipal de Oropesa del Mar en la comarca de La Plana Alta (Castellón).

LA BATALLA DE OROPESA DEL MAR DE 1521: El día 29 de junio de 1521 se encontraba el capitán de los agermanados Miguel Estellés y su tropa en les Coves de Vinromà en ruta hacia su objetivo que era San Mateo, y se entera de que Rampstón de Viciana el Gobernador de la Plana, acompañado del Comendador de la Plana y del Comendador de Montesa, estaban en Benicarló con escasa fuerza. 

- Miguel Estellés trata de aprovechar esta favorable información de espionaje, y cambia su estrategia, cambiando el rumbo de su ejército, elige desviarse por el camino de Cuevas (de Vinromá) a Alcalá, y trata de dirigir sus pasos hacia el municipio de Benicarló pasando por Alcalà de Xivert, en esta localidad pasan la noche sus tropas, y al día siguiente 30 de junio (de 1521) asalta el castillo de Xivert y la Moreria (de Xivert), saquea el castillo y prende fuego a todas las casas de los moros: “…cremaren las mesquita e casses de moros, e derrocaren la torre del portal de Alcalà, lo qual dany es estat etimat”. 

- Estando en Alcalá, a Estellés y su plana mayor (Bremón y Coll) les llega nueva información de los movimientos enemigos, y tras valorar la situación, temiendo que les fuera cortada la retirada hacia València donde se encontraba el grueso del ejército agermanado.

- El comandante Miguel Estellés toma la decisión de cambiar de nuevo el rumbo, y desde el término de Alcalá de Chivert y el castillo de Xivert, intenta dirigirse hacia el sur y regresar a toda prisa hacia Valencia, eligiendo la ruta de la costa por los caminos de los Atajadores por Alcossebre, Torrenostra y Oropesa del Mar, en esta última población (Orpesa), es donde fueron interceptados los agermanados y vencidos por el ejército realista, la persecución de los supervivientes agermanados huidos en desbandada, continuó desde Oropesa, extendiéndose la búsqueda de huidos por los términos municipales de Benicassim y Castellón. 

- El resultado de esta antigua batalla en Oropesa del Mar, entre los Agermanados y las tropas realistas del Duque de Segorbe, resulto ser muy desastroso para el ejército de los agermanados a las órdenes del comandante Miguel Estellés, gran parte de las tropas de los agermanados se ahogaron en las acequias de este municipio, en adentrarse en huida y desbandada, tratando de esconderse del alcance de los lanceros y la caballería realista, escondiéndose con sus pertrechos por los humedales pantanosos y cenagales de la antigua Albufera de Oropesa por entonces abierta al mar Mediterráneo, hoy día este humedal esta totalmente colmatado y seco y guarda en su fondo la memoria de los agermanados fallecidos de la guerra librada en Oropesa.

- A continuación, en los siguientes textos expongo una breve lectura sobre la memoria de estos hechos históricos de la Batalla de Oropesa del Mar, cuyo autor fue el Excelentísimo Sr. Don Manuel Dánvila y Collado, que expuso sus investigaciones históricas en un discurso público leído el día 9 de noviembre del año 1884, en una recepción pública de la “Real Academia de la Historia” sobre “La Germanía de Valencia”.

- Y Manuel Dánvila dirigía así su elocución a los académicos con relación a la batalla de Oropesa . 

- Textos (sic)“…Con efecto, angustiosa y extrema era la situación. La hueste agermanada de Miguel Estellés, compuesta de valencianos, había sido batida y deshecha por el Duque de Segorbe en las pantanosas marjales de Oropesa, y sus Capitanes ahorcados en Castellón de la Plana. Ardían los populares en deseos de vengar a sus hermanos, y la clase media vio con alegría formarse con los hombres de acción y los revolvedores un ejército que á las órdenes de Jaime Ros, se encaminó en busca del de Segorbe.

- El Marqués de Zenete se apresuró a noticiar al Duque la marcha de aquella gente para que se pusiera en cobro evitando una batalla de dudosos resultados. 

- No era el de Segorbe hombre de huir ante el enemigo, y con sus escasas fuerzas le aguardó y batió por completo en Almenara.

- Tremenda fue la rota; quedó el campo cubierto de cadáveres, y los Jurados de Murviedro hubieron de recoger la "bandera del Rat Penat" para que no cayese en manos del vencedor.

- Reclamó la ciudad su enseña, y no logrando obtenerla por las vías pacíficas, el valeroso Subrogado, con algunos jinetes, marchó rápidamente á aquella villa y la recuperó, a pesar de la oposición de sus habitantes. El pueblo recibió con aplauso al Marqués, que con su arrojo, su energía en sofocar los tumultos, y su pronta justicia con criminales y malhechores, lograba irse afirmando en el afecto público….”. 

Manuel Dánvila Collado (1884): "Las Germanías de Valencia". (Madrid, año 1884).

CONCLUSIONES:

- La batalla de Oropesa, junto con la que se produciría unas semanas después en Almenara, supuso para las Germanías la pérdida del control de la zona norte del Reino de Valencia.

EXPOSICIÓN HISTÓRICA: La rebelión de las Germanías fue un conflicto que se produjo en los reinos de Mallorca y Valencia a comienzos del reinado de Carlos I, entre los años 1519 y 1523. 

- Los artesanos del reino de Valencia adquirieron durante el reinado de Fernando el Católico el privilegio de formar unas milicias en caso de necesidad de lucha contra las flotas berberiscas. Esta posibilidad de armarse hizo más sangrienta la revuelta de las Germanías o hermandades gremiales de oficios y artesanías. 

- Dado el longevo carácter y legislación predominantemente de burgueses de la sociedad valenciana, adoptó características propias de revuelta social contra la nobleza, que había huido de la ciudad de Valencia, para evitar la epidemia de peste de 1519. Esto se unió a una época difícil económicamente. Su inicio fue progresivo y jalonado de actos legales y de protesta, y fue determinante en ello el hecho de que el pueblo tenía ese permiso real para utilizar armas con las que enfrentarse a las incursiones de los piratas berberiscos. 

- Tras la huida de la nobleza, las clases medias y gremiales de la ciudad se hicieron progresivamente cargo de un representante de cada gremio para regir la capital valenciana. 

- El rey Carlos I estaba por aquel entonces (1520) en Aquisgrán concentrado en su coronación como emperador, y las únicas medidas que tomó ante la revuelta fue la prohibición del uso de armas, prohibición que nadie tuvo en cuenta, y se desato el conflicto.

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS Y CITADOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

DUQUE DE SEGORBE: El Duque de Segorbe Alfonso de Aragón y Portugal, conocido en ocasiones como Alfonso I de Ampurias (Segorbe, 1489 - 1563), fue conde de Ampurias (1522-1562) y duque de Segorbe (1489-1562). Hijo de Enrique de Aragón y Pimentel, sucedió a su padre al frente del condado de Ampurias y del ducado de Segorbe tras la muerte de este en 1522.

BIOGRAFIA DE DON MANUEL DANVILA Y COLLADO: Danvila y Collado, Manuel. Valencia, 3.XII.1830. Málaga, 21.II.1906. Político, historiador, ministro. “Heredero de un apellido ilustre en Francia y en la casa de Montmorency”, cursó todos sus estudios en su ciudad natal, donde se licenció en Derecho en 1853 e inmediatamente comenzó una tan dilatada como activa trayectoria profesional y pública. El enfrentamiento con su hermano mayor Francisco le obligó prontamente a buscar por sí mismo medios de fortuna al margen de los familiares. Fiscal interino del Juzgado de Guerra en 1854, asesor del gobierno militar de Valencia al año siguiente y juez suplente en 1858, en 1861 se produjo su ingreso en la política militante al afiliarse al Partido Moderado y resultar elegido concejal del municipio valentino, del que sería teniente de alcalde. Con una intensa dedicación igualmente al bufete, al periodismo y a la investigación histórica, doctorado ya y suficientemente conocido en el ámbito provincial y regional, creyó beneficioso para su carrera intelectual y pública trasladarse a Madrid con el aplauso de la plana mayor del moderantismo, carente por aquellas fechas de afiliaciones prestigiosas entre las generaciones jóvenes. Diputado por Liria en la última legislatura del reinado isabelino (1867), aprovechó el canto del cisne del moderantismo en el poder para reforzar su crédito académico y político, publicando en 1867 una segunda e importante obra tras la edición de su tesis doctoral en 1864: El contrato de arrendamiento y el juicio de desahucio, de temática entonces candente. Durante el ciclo de la Septembrina prosiguió en la misma andadura, convirtiéndose en una de las plumas cotizadas del gran periodismo conservador representado por periódicos tales como La Época o El Tiempo. Habla de su alta valoración madrileña y nacional el que fuera una de las personalidades elegidas en 1874 por el gobierno del general Serrano para conferenciar con los jefes carlistas a fin de terminar con la guerra que devastaba gran parte de la nación. Llegada la Restauración, fue uno de los muchos miembros del viejo partido que aceptó el liderazgo canovista y la política por él encarnada, alejada en algunos extremos de aquella a la que se acogiera en su mocedad y madurez, si bien se mostró a menudo como hombre de espíritu libre y poco banderizo que nunca renunció a sobreponer los intereses nacionales por encima de ideologías y parcialidades. Diputado desde 1876 a 1893, fecha en que, al igual que en la de 1896, fue senador electo por la Real Sociedad Económica Matritense de Amigos del País y vitalicio en los postreros años de su existencia, esto es, en la etapa finisecular. A lo largo de tan amplio período se mostró muy activo y laborioso, conforme lo refrenda, entre otros cargos y tareas de índole similar, su presidencia de la Comisión de bases de Instrucción Pública (1875), la vocalía de la Comisión de la Codificación (1876), la vicepresidencia del Congreso de los Diputados (1877), la presidencia de la Comisión del Mensaje de la Corona (1878), la presidencia de la Comisión de la Ley de reemplazos, etc. Esta trepidante actividad burocrática no le impidió presentar incesablemente en la Cámara Baja iniciativas y proyectos de hondo calado sobre las más variadas cuestiones, aunque siempre con la característica de la actualidad e interés general. De esta forma, en 1876 dio estado parlamentario a un dictamen sobre el Código Rural, que alcanzó gran eco en la opinión pública con la consiguiente toma de posiciones de varias instituciones, desde sociedades agrícolas hasta círculos de labradores y casinos provinciales. En la misma fecha, presentó en el Congreso uno de sus más famosos proyectos de ley: el de la Propiedad Intelectual en España. Analizado por una Comisión integrada por figuras de gran relieve cultural y universitario, quedó finalmente sancionado como ley en enero de 1879, obteniendo un resonante impacto en países como Francia o Italia, que la imitaron.

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

- Danvila y Collado, Manuel (1884): “La Germanía de Valencia”. “Real Academia de la Historia”. Madrid, año 1884. 

ARCHIVOS FOTO-IMAGEN: ANTIGUA ALBUFERA D'ORPESA.

Campos y acequias de la antigua Albufera de Oropesa del Mar


Acequia, similar a las que cayeron los agermanados

Recreación histórica. Asociación 9 de octubre d'Orpesa.



domingo, 23 de mayo de 2021

LES OBSERVACIÓNS DE JOSEPH TOWNSEND EN LA SEUA ESTANÇA EN LA “VENTA DELS FRARES” DE LA RIBERA DE CABANES, EN L'ANY 1787.

 GENTS, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR"; "HISTORIAS DEL MAR"; “ESPIGOLANT CULTURA: Taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Temátiques): “JUAN E. PRADES BEL, PELS CAMINS DE LA RIBERA DE CABANES”:

(Temátiques): DADES PER A LA HISTÒRIA DEL CAMÍ REIAL DE VALENCIÀ A TORTOSA:

"LES OBSERVACIONS I EXPERIÈNCIES DEL IL·LUSTRE VIATGER I ESCRIPTOR JOSEPH TOWNSEND, DEL SEU PAS PER LA “VENTA DELS FRARES” DE LA RIBERA DE CABANES I PER TORREBLANCA, AL JUNY DE L'ANY 1787".

Escriu: JUAN E. PRADES BEL.

INTRODUCCIÓ: Este article, està dedicat al pas del prestigiós escriptor de viatges i explorador anglés Joseph Townsend per la Ribera de Cabanes, este il·lustre viatger e investigador va recorrer part d'Espanya en un viatge èpic d'un any i mitx, entre 1786 i 1787. En el tram comprès entre València i Tortosa, ja de retorn cap a França, Townsend va utilitzar la ruta de la carretera del camí reial, viatjava en una calesina i anava acompanyat únicament amb l'amo del vehicle, que li feia també de guia turístic i l'assistia en les traduccions i converses amb els natius de les diverses regions espanyoles, quant varen pasar els dos companys per l'actual Ribera de Cabanes, era el día 23 de juny de 1787, i varen parar a descansar de la cabalgata, i a refrescarse a la Venta dels Frares, a la vegada que observar i coneixer l'entorn, la gent i la historia del lloc, pareix que a Townsend li agradava el que veia, i de la Venta dels Frares en resalta les cenies d'extracció d'aigua, i va dedicar-li temps i paraules a la seua estança i experiència de la observació del pas per este territori, el seu testimoni i opinions ens aporten un interesant text notarial d'introducció a la vida de aquells moments, fent un relat sobre la gent i el territori, i les activitats i produccions i els aprofitaments agricoles i ramaders, tot els detalls pronunciats per Townsend están relatats més endavant en la exposició documental, i de la arrivada al Plà de la Ribera d'Albalat començava aixi la redacció: “A les onze del matí ens refresquem en una Venta que pertany als frares del convent de Sant Antoni de València, i les sénies del qual,…” . Townsend amb esta breu frase escrita en 1787, fa un bon aclariment sobre la propietat de la que interprete que es la coneguda posteriorment com la Venta de la Senieta, que pareix va ser  construida ja dins de les terres del convent hospitalari de Sant Antoni, posteriorment a la seua amortització o abandonament de la activitat com a venta-hostal, la propia casa-convent podria ser ser la segona Venta dita dels Frares, cosa que personalment creía que la Venta de la Cenieta originalment Venta dels Frares, estava tan sols confrontada amb les propietats del convent hospitalari, i es possible que la Cenieta fos propietat de la casa-convent. La conclusió que en trac, com a teoría de treball i d'interpretació, és que en este indret ens trobem amb diverses denominacions relacionades amb la hospederia i les terres del convent-hospital de Sant Antoni, estos varios topónims i noms d'indrets citats en textos antics son la Venta de la Senieta, la Venta dels Frares 1ª i 2ª, Mesón de los Frailes, Mesón de San Antonio Abad i Convent i casa dels Frares, Venta de Sant Antoni o Venta de Germán. Tot apunta a que els frares del convent de Sant Antoni, varen construir i eren els propietaris de la Venta dita en el segle XVIII dels Frares, i la teníen posiblement arrendada a un particular per a traure rendes amb les que poder mantenir el convent i les funcions hospitalaris de la congregació d'atenció als malalts. El fet es que esta Venta de posible gestió particular o directament portada pels propis frares de la casa-convent a donat servici diari a les diligencies i als seus pasatjers, als correus, i als carreters i viatgers particulars al llarg de dos segles. En l’any 1791 l'Ordre Antoniana va ser extingida en Espanya per el papa Pius VI, a petició del rei Carles III , repartint-se els seus béns i rendes de la Órdre eclesiástica entre hospitals, esglésies locals i ajuntaments, que estaven encarregats de seguir amb el servei prestat per l'Ordre d'atenció als malalts, en desferse el convent van passant a mans privades totes les terres i propietats de l'Ordre en la Ribera de Cabanes. La anterior Venta dels Frares pasa a denominarse alternativament la Venta de la Senieta que coneixem, i en la casa del frares o convent hospitalari es crea la nova Venta dels Frares o Venta de Sant Antoni gestionada per mans particulars, la casa-convent del frares comprenía tota la frontal de cases existens i el claustre, cementeri, celdes dormitori, hort, etc. que correspon a la plaça de detrás de la Venta de Germán ón es fan els bous a festes, la casa convent tenia unes mides rectangulars d'aproximadament uns 60 metros de façana per 50 metres de profunditat, en l’actualitat tot el barri és conegut i denominat com la Venta de Sant Antoni (XVIII-XIX) o Venta de Germán (de construcció al segle XX, sobre l'antiga casa convent). El antic convent poc a poc amb les desamortizacions es va trosejar i van anar desapareixent la seua existencia. De la casa dels frares i el convent-hospederia, tan sols queden les evidencies d'una xicoteta part de l'obra, que han sabut conservar els propietaris, parts del parament del convent són visibles en el Bar La Tasca, i la Casa de Dora i Daniel Mulet, …)

Joseph Townsend va descriure als espanyols que va anar coneixent en el seu viatge: “Van ser moltes les vegades que em vaig veure obligat a admirar la il·limitada generositat dels seus habitants. Si expressara tot el que sent, en rememorar la seua bondat, semblaria adulació; però m'atrevisc a dir que la senzillesa, la sinceritat, la generositat, un elevat sentit de la dignitat, i uns ferms propòsits de l'honor són els trets més prominents i apreciables del caràcter espanyol".

EL VIATGE DE JOSEPH TOWNSEND PER ESPANYA ENTRE 1786 I 1787: Joseph Townsend es un prestigiós estudiós humanista i naturalista, te formació académica de mètge, geòleg, teòleg i oficiava de vicari de Pewsey (Wiltshire, el Regne Unit). Al gener de l'any 1786, a l'edat d'uns 47 anys Joseph Townsend va iniciar un viatge de més d'un any per Espanya, on va tindre l'ocasió de conéixer la cort de Carles III i a importants figures de la política espanyola com el comte de Floridablanca i Francisco Cabarrús i amics personals com el filòleg Francisco Pérez Bayer i Benicassim. Però, també va entrar en contacte amb la gent senzilla del món rural agropecuari, recopilant dades de molt diversa índole: població, produccions, sous, preus, comerç, impostos, costums. En aquest viatge estudia els temes científics que més li interessen a les regions que visita, com la composició dels sòls, la seua geologia i la seua vegetació, el desenvolupament de l'agricultura i la indústria, les institucions dedicades als pobres i la seua protecció sanitària. Joseph Townsend va descriure les condicions en què vivien els espanyols i el despotisme amb què s'executaven les lleis, i també va fer un xicotet resum de les malalties endèmiques del país. Les vivències que va experimentar en aquest viatge es van plasmar en un llibre titulat “A journey through Spain in the years 1786 and 1787; with particular attention to agriculture, manufactures, commerce, population, taxes and revenue of that country”, esta obra va ser repartida en tres volums, que es van publicar en l’any 1791. El llibre va ser publicat en alemany també en 1791, i en idioma francés en 1809, la versió en espanyol no es va publicar fins a finals del segle XX, probablement a causa de les tirants relacions de l'època entre Anglaterra i Espanya, que desaconsellaven la publicació de llibres en els quals es criticara obertament a les administracions espanyoles, va ser en 1988, quan l'editorial Turner va publicar el llibre de Joseph Townsend amb el títol “Viatge per Espanya en l'època de Carles III (1786-1787)”, amb un pròleg de Ian Robertson. Així descriu Townsend als espanyols que va anar coneixent en el seu viatge: “Van ser moltes les vegades que em vaig veure obligat a admirar la il·limitada generositat dels seus habitants. Si expressara tot el que sent, en rememorar la seua bondat, semblaria adulació; però m'atrevisc a dir que la senzillesa, la sinceritat, la generositat, un elevat sentit de la dignitat, i uns ferms propòsits de l'honor són els trets més prominents i apreciables del caràcter espanyol.

"EL VIATGE DE JOSEPH TOWNSEND PEL CAMÍ REIAL DE VALÈNCIA A TORTOSA A TRAVÉS DE MORVEDRE, CASTELLÓ DE LA PLANA, BENICÀSSIM, BENICARLÓ I TORTOSA EN l’ANY 1787".

EXPOSICIÓ DOCUMENTAL: "EL TRAM DEL VIATGE DE JOSEPH TOWNSEND ENTRE CASTELLÓ DE LA PLANA I TORREBLANCA, EN L'ANY 1787": 

Traducció al valencià del text de Joseph Townsend originalment escrit en anglès i publicat en francés i alemany: 

Texte: “El 22 de juny al matí em vaig acomiadar del meu estimat amic Boneli, i vaig continuar el viatge en una calesina, acompanyat únicament pel meu guia, que era també amo del vehicle. A les cinc del matí del 23 de juny eixim de Castelló de la Plana, i després de descendir fins a un pla ens vam anar aproximant a les muntanyes i a la mar, fins a arribar a les Cases de Benicàssim, on ens parem uns minuts per a admirar una elegant església que allí va fer construir el meu savi amic don Francisco Bayer, amb objecte, segons crec, que albergue la seua sepultura.

- Des de Benicàssim vam ascendir entre les muntanyes, en les quals vaig trobar romer, timó, lavanda, margallons, Junípers, garroferes i gran quantitat de la bella “Nerium oleander”. Va atraure particularment la meua atenció el àloe americà, que creixia a les valls i havia florit a tot arreu, elevant les seues altes piràmides de floretes fins a una altura de més de vint peus. 

- Varem veure a curta distància, a la nostra dreta, el poble d'Oropesa, amb el seu castell ocupant la part més alta d'una punxeguda penya. En ell, hi ha, un alcaide al comandament d'una guarnició i defensada per dos canons d’artilleria, que tenen la missió de protegir el territori enfront de les incursions dels algerians. Per davall d’esta fortificació s'estén una plana coberta per tot arreu de vinyes i cereals. Alguns ametlers, figueres i garroferes són testimoniatge del que el país podria donar de sí; però, per desgràcia, l'agricultor no troba estímuls, i tot el pla continua faltat d'un reg que les sénies podrien proporcionar en abundància.

- A les onze del matí ens refresquem en una venta que pertany als frares del convent de Sant Antoni de València, i les sénies del qual, demostren que es pot obtindre amb bastant facilitat aigua, que en esta zona mai deixa de produir els cultius més rics. 

- Tots els pobles dels voltants pertanyen al bisbe de Tortosa, que reclama i exerceix en ells un domini temporal. El bisbat s’encarrega de nomenar els magistrats, i rep de renda el 3/37 del blat, l'ordi i l'oli que es produeix, a més de 3/40 del vi. A part estes taxes, el llaurador paga també 1137 del seu gra, i 1140 del seu vi al capellà de la parròquia. Alguns productes estan, no obstant això, exempts del pagament d'estos drets; i així, per exemple, en un poble no cal donar res de la Dacsa o panís que es recull, mentre que en un altre poble semblant la immunitat regeix per als porcs i les garroferes. 

- Les ovelles transhumants d'Aragó troben ací pastures d'hivern, pels quals han de pagar a la parròquia de Cavanes mil huit-cents pesos a l'any, dues-centes setanta lliures, a més d'un suplement pel mal que pogueren fer al blat. 

- Molts pobles han vist com les depredacions dels moros els arruïnaven completament i obligaven els seus habitants a buscar refugi en Cavanes o en altres llocs més fàcilment defensables.

Torreblanca es troba en franca decadència. (Joseph Townsend). 

ADDENDA: ADDICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES BEL:

L'ORDRE ELS GERMANS HOSPITALARIS DE SANT ANTONI A ESPANYA: L'Ordre Els Germans Hospitalaris de Sant Antoni a Espanya van tindre des del segle XII a Castella i des del segle XIII en el Regne de Navarra dos grans encàrrecs generals (o províncies) per a tots els regnes de la península. La congregació va ser canònicament unida a l'Orde de Malta en 1777 pel papa Pius VI. A Espanya, l'Ordre va ser extingida a petició del rei Carles III per un breu pontifici del papa Pius VI, publicat en 1791, repartint-se els seus béns i rendes entre hospitals, esglésies locals i ajuntaments, que estaven encarregats de seguir amb el servei prestat per l'Ordre d'atenció als malalts. Els membres de l'ordre antoniana van usar un hàbit negre amb la lletra Tau de color blau en el pit. Esta lletra és l'última de l'alfabet hebreu, que en grec correspon a la lletra Tau i és també coneguda com a creu de Sant Antoni.

VENTA f. (castellanisme). Posada situada fora de poblat (val.); cast. venta. Venta o posada chica: Hoc diverticulum, diversoriolum, Pou Thes. Puer. 5.

POSADA.  Casa o lloc on algú està no contínuament, sinó temporalment, anant de camí o passant-hi un temps relativament curt; cast. posada. Al tornar que nós fèyem del Espital de Burgos en què nós posàuem, trobam-nos ab don Nuno... e apartam-nos ab ell... e anam parlan a la nostra posada, Jaume I, Cròn. 496. Manà'ls donar bones posades e ració, Muntaner Cròn., c. 54. Anaren cascú a ses posades, Pere IV, Cròn. 268. En tota la dita terra no y hauia posada decent per a sa altesa reposar, Villena Vita Chr., c. 1. La Infanta dix: Ací serà la vostra posada per aquesta nit, Tirant, c. 97. Un pelegrí... feya camí... per dins un bosch tot desolat, sense posada, Costa Agre terra 137. Especialment: a) Casa que els senyors o amos de possessió tenen dins la vila, per a allotjar-s'hi els diumenges i altres dies que els convé (Mall., Men.). Cresqué el ninet, y els seus pares... anaren a viure a la vila, ahont hi tenien una posada, Penya Mos. iii, 146.—b) Hostal, casa on es dóna allotjament a canvi d'una paga. Respòs l'ostaler...: en tota la mia posada no tinch sinó una pocha de farina, Graal 35.

BIBLIOGRAFIA: 

- Juan Villuga, Pedro (1546):"Repertorio de todos los caminos de España: hasta agora nunca visto en el q[ua]l allará q[ua]lquier viaje q[ue] quiera[n] andar muy puechoso pa[ra] todos los caminantes co[m]puesto por Ped[r]o Juan Villuga vale[n]ciano, e impresso en Medina del Campo por Pedro de Castro, a costa de Juan de Espinosa, en el año 1546".

 -Gonzalo Menéndez Pidal, 1992: "España en sus caminos", Madrid, Caja de Madrid, 1992.

-Gonzalo Menéndez Pidal, 1951:  "Los caminos en la Historia de España",  Ediciones de Cultura Hispánica, Madrid.

- Townsend, Joseph (1791): Viaje por España.

- Pedro Rodríguez de Campomanes, Conde (1761): Itinerario de las Carreras de Posta de dentro y fuera del Reyno. De orden de su majestat Carlos III, Imprenta de Antonio Pérez de Soto, Madrid, 1761.

- Cavanilles, Antonio Josef (1795): Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reino de Valencia. En la imprenta real, Madrid, 1795.

(CONTINUARÁ)

ARCHIVO FOTOGRÁFICO: "LA VENTA DE SAN ANTONIO ABAD DE LA RIBERA DE CABANES. ANTIGUA CASA HOSPITALARIA DE LOS FRAILES ANTONIANOS".







"Venta de Benecasi", grabado del año 1824, "Vistas en España", autor Edward Hawke Locker.






Pura Gloria.


sábado, 15 de mayo de 2021

UNA DILIGENCIA-CORREO CON PASAJEROS, DESPEÑADA POR LAS CUESTAS DE OROPESA, 7-3-1857.

GENTES, COSTUMBRES, FOLCLORE, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR"; "HISTORIAS DEL MAR"; “ESPIGOLANT CULTURA: Taller de historia, memorias, crónicas históricas, patrimonios, humanidades, ...."; y otras historias.

(Proyecto): LOS TRANSPORTES Y LAS COMUNICACIONES A LO LARGO DEL SIGLO S.XIX POR LAS CARRETERAS Y CAMINOS REALES DE ESPAÑA.

(Proyecto): TIERRAS, HISTORIAS, MITOS Y LEYENDAS DE LOS PUEBLOS Y EL TERRITORIO DE LA PLANA DEL "CASTELL D'ALBALAT" (CASTELLÓN):

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTÒRIA Y LA RECREACIÓN MEMORIAL DEL ANTIGUO CAMINO REAL O CARRETERA REAL DE VALENCIA A BARCELONA (ACTUAL CARRETERA NACIONAL 340).

"LA DILIGENCIA-CORREO DE LA CARRERA DE BARCELONA- VALENCIA POR LA RUTA DE LA COSTA, DESPEÑADA POR LAS CUESTAS DE OROPESA DEL MAR, 7-3-1857". 

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.... ("Las historias escritas que me acompañan, me ayudan a pensar, a imaginar, a vivir, y a experimentar un mundo de vidas muy diferentes a la mía". J.E.P.B. cronista histórico).

- (En homenaje a mi tierra, a mi país, a sus gentes, a sus memorias y a su historia).

INTRODUCCIÓN: El Real Decreto de 10 de junio de 1761 de Carlos III estableció crear en España una red radial estatal de Caminos Reales, con firmes y calzadas sólidamente construidas, aprovechando la red de caminos ya existentes a los cuales se mejorarían y se mantendrían por parte del estado, empezando a reformar la red de caminos existentes en caminos reales, inicialmente por los que llevan desde Madrid a cuatro de sus provincias: Valencia, Andalucía, Cataluña y Galicia. Poco a poco se fueron ampliando las comunicaciones de la red vial estatal de caminos reales, entre ellos el Camino Real de Tortosa a Valencia por el interior, una ruta histórica muy antigua abierta sobre y en paralelo al recorrido de la antigua vía ibero-romana litoral. Posteriormente, en 1800 se abrió el camino real de la costa, por la Venta Nueva (actual La Aldea) a Vinaroz, por el paso sobre un nuevo puente que se terminó de construir en el año 1800, por donde cruzar sobre el río Sénia (Sol de Riu), al paso del camino real se construyeron fondas y casas de postas, como la de San Carlos de La Rápita o la de Alcanar, aún en pie y habitada en nuestros días, pegada a la N-340, Carlos IV y su familia, de regreso de Barcelona, pasó por el puente de "Sol de Riu" el 21 de noviembre de 1802. Después de la guerra de Independencia, se fueron mejorando poco a poco los firmes de los caminos reales, con la mejora de la calzada, las empresas de diligencias utilizando el sistema de postas aumentaron su velocidad, tirando de las berlinas con una recua de siete u ocho caballos rebajaron la carrera hasta las 37 o 38 horas de camino de Barcelona a Valencia por la ruta de la costa, era el tiempo que tardaba la diligencia en cubrir y recorrer la distancia entre las dos ciudades.

- La alta velocidad que alcanzaban las diligencias de pasajeros tiradas por siete u ocho caballos al trote o al galope, era una experiencia que podía conllevar cierto riesgo para la integridad física de los viajeros, puesto que era loable que por los medios y envergadura de tracción se pudiese sufrir ocasionales percances durante los trayectos. 

- Uno de estos accidentes graves, lo contó a la gaceta un viajero que acaba de llegar de Barcelona en uno de los coches de la empresa de diligencias llamada “Las Catalanas”, refiriendo en primera persona sufrido, los siguientes hechos:

EXPOSICIÓN DOCUMENTAL (Sic): 

(Documento N.º 1, fechado en el año 1857): 

AÑO 1857: Gaceta de Madrid: núm. 1530, de 14/03/1857, página 4. INTERIOR. VALENCIA, 11 DE MARZO DE 1857.— Un viajero que acaba de llegar de Barcelona en uno de los coches de la empresa de diligencias llamada “Las Catalanas”, nos ha referido el siguiente hecho: «El sábado 7 del corriente, á eso de las once de la noche, al llegar á la bajada de la cuesta de Oropesa la diligencia, que al parecer no estaba refrenada por la traba, emprendió una desenfrenada carrera, siendo imposible al conductor y al zagal detener á los ocho caballos que la conducían. Viendo el primero el peligro inminente que le amenazaba, saltó del pescante quedando confiada al zagal la dirección del coche. En esto, observaron los viajeros del interior que por razón de la velocidad se había prendido fuego á las ruedas, y trataron de saltar al suelo, lo cual verificaron quedando uno de ellos tendido en el camino sin sentido á causa de una fuerte contusión que recibió en la cabeza. A los dos segundos de correr, el coche fue á chocar contra el paredón de la orilla derecha del camino que sirve de guarda-ruedas, abriendo un boquete de 30 palmos y precipitándose en el abismo que existe al pie de la montaña en una profundidad de 42 palmos, quedando separado del coche y á larga distancia el juego delantero con un solo caballo de lanza. De los otros, el uno rodó al abismo y los otros escaparon á causa de haberse roto la cadena. El coche quedó ruedas arriba, y los viajeros de la berlina, que milagrosamente no recibieron daño alguno, se hallaron en la angustiosa situación de no saber por dónde salir, al cabo lo verificaron con mucho peligro por un boquete. Pero aún es más maravilloso, lo acontecido á las dos personas que ocupaban la imperial, las cuales fueron despedidas de su asiento como era consiguiente, y les pasó por encima el coche; pero libraron la vida, merced á una porción de cofres que quedaron en la pendiente formando parapeto. Una señora que iba en el pescante fue despedida con ímpetu á una gran distancia, aunque tampoco recibió daño de consideración. Apenas se comprende cómo en esta fatal ocurrencia no haya habido que lamentar más desgracia que la de un viajero, qué habiendo recibido fuertes contusiones, fue conducido en una camilla á Benicasim, y trasladado desde allí á Castellón de la Plana, donde, examinado por los facultativos, han declarado que no ofrece cuidado. Para completar los detalles de este accidente, que tan lamentables consecuencias hubiera podido tener, debemos añadir que los viajeros fueron socorridos con el mayor celo por tres individuos del cuerpo de carabineros y una pareja de guardias civiles, de cuya eficacia y arrojo hemos oído los mayores elogios al viajero que nos ha referido este hecho. (D. M.).

(Documento N.º 2, fechado en el año 1862): 

AÑO 1862: ANUNCIO DE LA EMPRESA DILIGENCIAS LAS BARCELONESAS: VIAJE EN 37 HORAS. DILIGENCIAS DE BARCELONA A VALENCIA “LAS BARCELONESAS”. Diligencias-correos de Valencia “Las Barcelonesas”. Esta acreditada Empresa continúa saliendo todos los días a las ocho y media de la noche, haciendo el servicio en 37 horas. Desde el día 15 los precios serán los siguientes: Berlina, 100 reales. -Interior, 80 reales, y cupé 70 reales.- Encargos, 8 reales la arroba. El despacho continúa en la Rambla del Centro, n. 35, junto al pasaje Bacardí, á cargo del Administrador Francisco Doménech. (Diario de Barcelona: Año 1862, N.º 352 (18 dic. 1862) Ed. Mañana).

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

BIBLIOGRAFIA,WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

- Sebastián de Miñano (1826). Diccionario Geográfico Estadístico de España y Portugal. Imprenta de Pierart-Peralta, Madrid.

- Manual de diligencias para el año 1831. Imprenta de Don Miguel de Burgos.

- Juan Villuga, Pedro (1546):"Repertorio de todos los caminos de España: hasta agora nunca visto en el q[ua]l allará q[ua]lquier viaje q[ue] quiera[n] andar muy puechoso pa[ra] todos los caminantes co[m]puesto por Ped[r]o Juan Villuga vale[n]ciano, e impresso en Medina del Campo por Pedro de Castro, a costa de Juan de Espinosa, en el año 1546".

- Gonzalo Menéndez Pidal, 1992: "España en sus caminos", Madrid, Caja de Madrid, 1992.

- Gonzalo Menéndez Pidal, 1951: "Los caminos en la Historia de España", Ediciones de Cultura Hispánica, Madrid.

- Townsend, Joseph (1791): Viaje por España.

- Pedro Rodríguez de Campomanes, Conde (1761): Itinerario de las Carreras de Posta de dentro y fuera del Reyno. De orden de su majestat Carlos III, Imprenta de Antonio Pérez de Soto, Madrid, 1761.

- Cavanilles, Antonio Josef (1795): Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reino de Valencia. En la imprenta real, Madrid, 1795.

ARCHIVOS FOTO-IMAGEN: DILIGENCIAS-CORREOS.

Diligencia de Alcoy, 1895.
El mozo postillón conduce y retiene
 del ramal a las caballerías
 hasta salir de la población,
momento en que el mayoral y este ponían
la diligencia en carrera.  

Diligencia, año 1919.

Real Cédula de 1771, de los Caminos Reales. 
Diligencias Peninsulares, fundada en 1842,
tarifa y condiciones de los servicios de catering
 y hospedaje de los viajeros en carrera.
.


Oropesa del Mar, al fondo resalta la línea
 del antiguo camino Real
que se pierde hacia el Norte por el horizonte.



Diligencia de Alicante.

Antigua Casa de Postas.