Translate

Mostrando entradas con la etiqueta antiguo reino de Valencia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta antiguo reino de Valencia. Mostrar todas las entradas

domingo, 23 de mayo de 2021

LES OBSERVACIÓNS DE JOSEPH TOWNSEND EN LA SEUA ESTANÇA EN LA “VENTA DELS FRARES” DE LA RIBERA DE CABANES, EN L'ANY 1787.

 GENTS, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR"; "HISTORIAS DEL MAR"; “ESPIGOLANT CULTURA: Taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Temátiques): “JUAN E. PRADES BEL, PELS CAMINS DE LA RIBERA DE CABANES”:

(Temátiques): DADES PER A LA HISTÒRIA DEL CAMÍ REIAL DE VALENCIÀ A TORTOSA:

"LES OBSERVACIONS I EXPERIÈNCIES DEL IL·LUSTRE VIATGER I ESCRIPTOR JOSEPH TOWNSEND, DEL SEU PAS PER LA “VENTA DELS FRARES” DE LA RIBERA DE CABANES I PER TORREBLANCA, AL JUNY DE L'ANY 1787".

Escriu: JUAN E. PRADES BEL.

INTRODUCCIÓ: Este article, està dedicat al pas del prestigiós escriptor de viatges i explorador anglés Joseph Townsend per la Ribera de Cabanes, este il·lustre viatger e investigador va recorrer part d'Espanya en un viatge èpic d'un any i mitx, entre 1786 i 1787. En el tram comprès entre València i Tortosa, ja de retorn cap a França, Townsend va utilitzar la ruta de la carretera del camí reial, viatjava en una calesina i anava acompanyat únicament amb l'amo del vehicle, que li feia també de guia turístic i l'assistia en les traduccions i converses amb els natius de les diverses regions espanyoles, quant varen pasar els dos companys per l'actual Ribera de Cabanes, era el día 23 de juny de 1787, i varen parar a descansar de la cabalgata, i a refrescarse a la Venta dels Frares, a la vegada que observar i coneixer l'entorn, la gent i la historia del lloc, pareix que a Townsend li agradava el que veia, i de la Venta dels Frares en resalta les cenies d'extracció d'aigua, i va dedicar-li temps i paraules a la seua estança i experiència de la observació del pas per este territori, el seu testimoni i opinions ens aporten un interesant text notarial d'introducció a la vida de aquells moments, fent un relat sobre la gent i el territori, i les activitats i produccions i els aprofitaments agricoles i ramaders, tot els detalls pronunciats per Townsend están relatats més endavant en la exposició documental, i de la arrivada al Plà de la Ribera d'Albalat començava aixi la redacció: “A les onze del matí ens refresquem en una Venta que pertany als frares del convent de Sant Antoni de València, i les sénies del qual,…” . Townsend amb esta breu frase escrita en 1787, fa un bon aclariment sobre la propietat de la que interprete que es la coneguda posteriorment com la Venta de la Senieta, que pareix va ser  construida ja dins de les terres del convent hospitalari de Sant Antoni, posteriorment a la seua amortització o abandonament de la activitat com a venta-hostal, la propia casa-convent podria ser ser la segona Venta dita dels Frares, cosa que personalment creía que la Venta de la Cenieta originalment Venta dels Frares, estava tan sols confrontada amb les propietats del convent hospitalari, i es possible que la Cenieta fos propietat de la casa-convent. La conclusió que en trac, com a teoría de treball i d'interpretació, és que en este indret ens trobem amb diverses denominacions relacionades amb la hospederia i les terres del convent-hospital de Sant Antoni, estos varios topónims i noms d'indrets citats en textos antics son la Venta de la Senieta, la Venta dels Frares 1ª i 2ª, Mesón de los Frailes, Mesón de San Antonio Abad i Convent i casa dels Frares, Venta de Sant Antoni o Venta de Germán. Tot apunta a que els frares del convent de Sant Antoni, varen construir i eren els propietaris de la Venta dita en el segle XVIII dels Frares, i la teníen posiblement arrendada a un particular per a traure rendes amb les que poder mantenir el convent i les funcions hospitalaris de la congregació d'atenció als malalts. El fet es que esta Venta de posible gestió particular o directament portada pels propis frares de la casa-convent a donat servici diari a les diligencies i als seus pasatjers, als correus, i als carreters i viatgers particulars al llarg de dos segles. En l’any 1791 l'Ordre Antoniana va ser extingida en Espanya per el papa Pius VI, a petició del rei Carles III , repartint-se els seus béns i rendes de la Órdre eclesiástica entre hospitals, esglésies locals i ajuntaments, que estaven encarregats de seguir amb el servei prestat per l'Ordre d'atenció als malalts, en desferse el convent van passant a mans privades totes les terres i propietats de l'Ordre en la Ribera de Cabanes. La anterior Venta dels Frares pasa a denominarse alternativament la Venta de la Senieta que coneixem, i en la casa del frares o convent hospitalari es crea la nova Venta dels Frares o Venta de Sant Antoni gestionada per mans particulars, la casa-convent del frares comprenía tota la frontal de cases existens i el claustre, cementeri, celdes dormitori, hort, etc. que correspon a la plaça de detrás de la Venta de Germán ón es fan els bous a festes, la casa convent tenia unes mides rectangulars d'aproximadament uns 60 metros de façana per 50 metres de profunditat, en l’actualitat tot el barri és conegut i denominat com la Venta de Sant Antoni (XVIII-XIX) o Venta de Germán (de construcció al segle XX, sobre l'antiga casa convent). El antic convent poc a poc amb les desamortizacions es va trosejar i van anar desapareixent la seua existencia. De la casa dels frares i el convent-hospederia, tan sols queden les evidencies d'una xicoteta part de l'obra, que han sabut conservar els propietaris, parts del parament del convent són visibles en el Bar La Tasca, i la Casa de Dora i Daniel Mulet, …)

Joseph Townsend va descriure als espanyols que va anar coneixent en el seu viatge: “Van ser moltes les vegades que em vaig veure obligat a admirar la il·limitada generositat dels seus habitants. Si expressara tot el que sent, en rememorar la seua bondat, semblaria adulació; però m'atrevisc a dir que la senzillesa, la sinceritat, la generositat, un elevat sentit de la dignitat, i uns ferms propòsits de l'honor són els trets més prominents i apreciables del caràcter espanyol".

EL VIATGE DE JOSEPH TOWNSEND PER ESPANYA ENTRE 1786 I 1787: Joseph Townsend es un prestigiós estudiós humanista i naturalista, te formació académica de mètge, geòleg, teòleg i oficiava de vicari de Pewsey (Wiltshire, el Regne Unit). Al gener de l'any 1786, a l'edat d'uns 47 anys Joseph Townsend va iniciar un viatge de més d'un any per Espanya, on va tindre l'ocasió de conéixer la cort de Carles III i a importants figures de la política espanyola com el comte de Floridablanca i Francisco Cabarrús i amics personals com el filòleg Francisco Pérez Bayer i Benicassim. Però, també va entrar en contacte amb la gent senzilla del món rural agropecuari, recopilant dades de molt diversa índole: població, produccions, sous, preus, comerç, impostos, costums. En aquest viatge estudia els temes científics que més li interessen a les regions que visita, com la composició dels sòls, la seua geologia i la seua vegetació, el desenvolupament de l'agricultura i la indústria, les institucions dedicades als pobres i la seua protecció sanitària. Joseph Townsend va descriure les condicions en què vivien els espanyols i el despotisme amb què s'executaven les lleis, i també va fer un xicotet resum de les malalties endèmiques del país. Les vivències que va experimentar en aquest viatge es van plasmar en un llibre titulat “A journey through Spain in the years 1786 and 1787; with particular attention to agriculture, manufactures, commerce, population, taxes and revenue of that country”, esta obra va ser repartida en tres volums, que es van publicar en l’any 1791. El llibre va ser publicat en alemany també en 1791, i en idioma francés en 1809, la versió en espanyol no es va publicar fins a finals del segle XX, probablement a causa de les tirants relacions de l'època entre Anglaterra i Espanya, que desaconsellaven la publicació de llibres en els quals es criticara obertament a les administracions espanyoles, va ser en 1988, quan l'editorial Turner va publicar el llibre de Joseph Townsend amb el títol “Viatge per Espanya en l'època de Carles III (1786-1787)”, amb un pròleg de Ian Robertson. Així descriu Townsend als espanyols que va anar coneixent en el seu viatge: “Van ser moltes les vegades que em vaig veure obligat a admirar la il·limitada generositat dels seus habitants. Si expressara tot el que sent, en rememorar la seua bondat, semblaria adulació; però m'atrevisc a dir que la senzillesa, la sinceritat, la generositat, un elevat sentit de la dignitat, i uns ferms propòsits de l'honor són els trets més prominents i apreciables del caràcter espanyol.

"EL VIATGE DE JOSEPH TOWNSEND PEL CAMÍ REIAL DE VALÈNCIA A TORTOSA A TRAVÉS DE MORVEDRE, CASTELLÓ DE LA PLANA, BENICÀSSIM, BENICARLÓ I TORTOSA EN l’ANY 1787".

EXPOSICIÓ DOCUMENTAL: "EL TRAM DEL VIATGE DE JOSEPH TOWNSEND ENTRE CASTELLÓ DE LA PLANA I TORREBLANCA, EN L'ANY 1787": 

Traducció al valencià del text de Joseph Townsend originalment escrit en anglès i publicat en francés i alemany: 

Texte: “El 22 de juny al matí em vaig acomiadar del meu estimat amic Boneli, i vaig continuar el viatge en una calesina, acompanyat únicament pel meu guia, que era també amo del vehicle. A les cinc del matí del 23 de juny eixim de Castelló de la Plana, i després de descendir fins a un pla ens vam anar aproximant a les muntanyes i a la mar, fins a arribar a les Cases de Benicàssim, on ens parem uns minuts per a admirar una elegant església que allí va fer construir el meu savi amic don Francisco Bayer, amb objecte, segons crec, que albergue la seua sepultura.

- Des de Benicàssim vam ascendir entre les muntanyes, en les quals vaig trobar romer, timó, lavanda, margallons, Junípers, garroferes i gran quantitat de la bella “Nerium oleander”. Va atraure particularment la meua atenció el àloe americà, que creixia a les valls i havia florit a tot arreu, elevant les seues altes piràmides de floretes fins a una altura de més de vint peus. 

- Varem veure a curta distància, a la nostra dreta, el poble d'Oropesa, amb el seu castell ocupant la part més alta d'una punxeguda penya. En ell, hi ha, un alcaide al comandament d'una guarnició i defensada per dos canons d’artilleria, que tenen la missió de protegir el territori enfront de les incursions dels algerians. Per davall d’esta fortificació s'estén una plana coberta per tot arreu de vinyes i cereals. Alguns ametlers, figueres i garroferes són testimoniatge del que el país podria donar de sí; però, per desgràcia, l'agricultor no troba estímuls, i tot el pla continua faltat d'un reg que les sénies podrien proporcionar en abundància.

- A les onze del matí ens refresquem en una venta que pertany als frares del convent de Sant Antoni de València, i les sénies del qual, demostren que es pot obtindre amb bastant facilitat aigua, que en esta zona mai deixa de produir els cultius més rics. 

- Tots els pobles dels voltants pertanyen al bisbe de Tortosa, que reclama i exerceix en ells un domini temporal. El bisbat s’encarrega de nomenar els magistrats, i rep de renda el 3/37 del blat, l'ordi i l'oli que es produeix, a més de 3/40 del vi. A part estes taxes, el llaurador paga també 1137 del seu gra, i 1140 del seu vi al capellà de la parròquia. Alguns productes estan, no obstant això, exempts del pagament d'estos drets; i així, per exemple, en un poble no cal donar res de la Dacsa o panís que es recull, mentre que en un altre poble semblant la immunitat regeix per als porcs i les garroferes. 

- Les ovelles transhumants d'Aragó troben ací pastures d'hivern, pels quals han de pagar a la parròquia de Cavanes mil huit-cents pesos a l'any, dues-centes setanta lliures, a més d'un suplement pel mal que pogueren fer al blat. 

- Molts pobles han vist com les depredacions dels moros els arruïnaven completament i obligaven els seus habitants a buscar refugi en Cavanes o en altres llocs més fàcilment defensables.

Torreblanca es troba en franca decadència. (Joseph Townsend). 

ADDENDA: ADDICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES BEL:

L'ORDRE ELS GERMANS HOSPITALARIS DE SANT ANTONI A ESPANYA: L'Ordre Els Germans Hospitalaris de Sant Antoni a Espanya van tindre des del segle XII a Castella i des del segle XIII en el Regne de Navarra dos grans encàrrecs generals (o províncies) per a tots els regnes de la península. La congregació va ser canònicament unida a l'Orde de Malta en 1777 pel papa Pius VI. A Espanya, l'Ordre va ser extingida a petició del rei Carles III per un breu pontifici del papa Pius VI, publicat en 1791, repartint-se els seus béns i rendes entre hospitals, esglésies locals i ajuntaments, que estaven encarregats de seguir amb el servei prestat per l'Ordre d'atenció als malalts. Els membres de l'ordre antoniana van usar un hàbit negre amb la lletra Tau de color blau en el pit. Esta lletra és l'última de l'alfabet hebreu, que en grec correspon a la lletra Tau i és també coneguda com a creu de Sant Antoni.

VENTA f. (castellanisme). Posada situada fora de poblat (val.); cast. venta. Venta o posada chica: Hoc diverticulum, diversoriolum, Pou Thes. Puer. 5.

POSADA.  Casa o lloc on algú està no contínuament, sinó temporalment, anant de camí o passant-hi un temps relativament curt; cast. posada. Al tornar que nós fèyem del Espital de Burgos en què nós posàuem, trobam-nos ab don Nuno... e apartam-nos ab ell... e anam parlan a la nostra posada, Jaume I, Cròn. 496. Manà'ls donar bones posades e ració, Muntaner Cròn., c. 54. Anaren cascú a ses posades, Pere IV, Cròn. 268. En tota la dita terra no y hauia posada decent per a sa altesa reposar, Villena Vita Chr., c. 1. La Infanta dix: Ací serà la vostra posada per aquesta nit, Tirant, c. 97. Un pelegrí... feya camí... per dins un bosch tot desolat, sense posada, Costa Agre terra 137. Especialment: a) Casa que els senyors o amos de possessió tenen dins la vila, per a allotjar-s'hi els diumenges i altres dies que els convé (Mall., Men.). Cresqué el ninet, y els seus pares... anaren a viure a la vila, ahont hi tenien una posada, Penya Mos. iii, 146.—b) Hostal, casa on es dóna allotjament a canvi d'una paga. Respòs l'ostaler...: en tota la mia posada no tinch sinó una pocha de farina, Graal 35.

BIBLIOGRAFIA: 

- Juan Villuga, Pedro (1546):"Repertorio de todos los caminos de España: hasta agora nunca visto en el q[ua]l allará q[ua]lquier viaje q[ue] quiera[n] andar muy puechoso pa[ra] todos los caminantes co[m]puesto por Ped[r]o Juan Villuga vale[n]ciano, e impresso en Medina del Campo por Pedro de Castro, a costa de Juan de Espinosa, en el año 1546".

 -Gonzalo Menéndez Pidal, 1992: "España en sus caminos", Madrid, Caja de Madrid, 1992.

-Gonzalo Menéndez Pidal, 1951:  "Los caminos en la Historia de España",  Ediciones de Cultura Hispánica, Madrid.

- Townsend, Joseph (1791): Viaje por España.

- Pedro Rodríguez de Campomanes, Conde (1761): Itinerario de las Carreras de Posta de dentro y fuera del Reyno. De orden de su majestat Carlos III, Imprenta de Antonio Pérez de Soto, Madrid, 1761.

- Cavanilles, Antonio Josef (1795): Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reino de Valencia. En la imprenta real, Madrid, 1795.

(CONTINUARÁ)

ARCHIVO FOTOGRÁFICO: "LA VENTA DE SAN ANTONIO ABAD DE LA RIBERA DE CABANES. ANTIGUA CASA HOSPITALARIA DE LOS FRAILES ANTONIANOS".







"Venta de Benecasi", grabado del año 1824, "Vistas en España", autor Edward Hawke Locker.






Pura Gloria.


domingo, 22 de diciembre de 2019

LA ORDEN DE MONTESA.

GENTES, COSTUMBRES, FOLKLORE, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR"; "HISTORIAS DEL MAR"; “ESPIGOLANT CULTURA: Taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(CASTELLÓN: TERRITORIO TEMPLARIO Y TERRITORIO MONTESA).

"LA ORDEN DE CABALLERÍA DE NUESTRA SEÑORA SANTA MARÍA DE MONTESA".

La Orden de Caballería de Nuestra Señora Santa María de Montesa, fue instituida el 8 de Julio de 1317 por el Papa Juan XXII por bula AD FRUCTUS UBERIS y fundada el 19 de Julio de 1317 por Don Jaime II Rey de Aragón, siendo su objetivo combatir a los musulmanes que invadían con frecuencia las costas valencianas. Los primeros que ingresaron en la orden fueron diez caballeros de la Orden de Calatrava, y tomaron por insignia una cruz de sable, posteriormente en 1400 durante el reinado del Rey Martín I “El Humano” se incorpora a ella la Orden Militar de San Jorge de Alfama y cambia su divisa por una cruz de gules colocada en hueco sobre una cruz flordelisada de sable. La cruz la ostentaron los caballeros de Montesa sobre el pecho en el uniforme, y al costado izquierdo en el manto capitular que es blanco. La Orden de Montesa, así como las otras ordenes de caballería, seleccionaba de manera estricta la incorporación de miembros a la Orden. No concedían el hábito a ninguna persona que tenga mezcla de judío, moro, hereje, converso ni villano. No aceptaban descendientes de moro, de herejes ni blasfemos contra la fe católica, ni hijos o nietos de prestamistas, escribanos públicos, mercaderes al por menor, o tenga de oficio actividades de esfuerzo manual, ni el que haya sido infamado, ni el que haya faltado a las leyes del honor o haber ejecutado actos impropios de un caballero, ni el que carezca de medios decorosos con los que atender su subsistencia. La base territorial de la Orden ocupó extensas áreas de las actuales provincias de Castellón y Valencia, siendo su centro el Castillo de Montesa enclavado en territorio valenciano en plena frontera con los sarracenos de Valencia. A finales del siglo XV tenía jurisdicción sobre 90,000 personas, posea El jefe de la Orden era el Gran Maestre y el territorio estaba dividido en comandes al frente de las cuales había un Comendador. La Orden estaba organizada de la siguiente manera: Gran Maestre, par entre pares y señor natural de la Villa. Hermanos, que podían agruparse en varios grupos:

(1) -Los guerreros-Caballeros Cruzados.
(2) -Los religiosos o Capellanes adscritos a la Orden y dedicados a las plegarias y al servicio de las parroquias de la Orden.
(3) -Los Escuderos, que acompañaban a los Hermanos.
(4) -Los Vasallos, encargados del comercio y negocios.
(5) -Siervos, encargados de las tareas menores, obreros, agricultores, etc.
   Don Guillén de Eril fue nombrado primer Maestre de la nueva Orden Santa María de Montesa. Don Guillén de Eril era un hombre de noble cuna y con gran experiencia en las artes militares, pero debido a su edad avanzada, no duró mucho en el cargo. A los setenta días de ocupar el cargo, el Señor lo llamó a su Gloria. Don Arnaldo de Soler fue el segundo Maestre de la Orden, pero su mandato fue poco trascendente. El tercer maestre fue Don Pedro de Thous, hombre de honor y de acción que dejo una importante huella en la Orden durante su mandato. Así como él, fueron muchos los nombres y los hombres que grabaron con su sangre su paso por la historia de los Caballeros de la Orden de Montesa Los caballeros montesianos y su cuarto Maestre Don Alberto de Thous, fueron factor importante para que el Rey de Aragón Pedro IV “El Ceremonioso” sofocara la rebelión, que intentaron nobles valencianos de emanciparse de la tutela del Reino de Aragón. Esta revuelta conocida como “La Unión” tuvo un final escalofriante, el Rey Pedro IV de Aragón mandó a fundir la campana con la que los sublevados llamaban a reunión e les hizo tragar el bronce fundido a los sobrevivientes. El octavo maestre Don Luis Duspuig lleno de honor a la Orden, al conquistar el reino de Nápoles para la corona de Aragón. Se cuenta que en el sitio de Bicari, al encaramarse a una muralla y en medio de una lluvia de flechas enemigas, se sostuvo apoyado en las picas de las lanzas de sus caballeros, para no caer, porque el terreno era resbaladizo. No faltaron los maestres de la Orden que sucumbieron misteriosamente, como Don Felipe Vivas de Cañamás que fue envenenado sin conocerse los motivos de tal acción. La Orden permaneció fiel al Rey Don Juan II de Aragón convirtiéndose en la principal fuerza defensora del Reino. Posteriormente los reyes comenzaron a tomar parte activa en el nombramiento de los Maestres de la Orden, así es designado Don Felipe de Aragón y Navarra sobrino del Rey Fernando.
   Cuando los Reyes Don Fernando “El Católico” y Doña Isabel deciden recuperar para la corona el Reino de Granada, son los caballeros montesanos los que enfrentaron el peligro, logrando conquistar Vera ( La ciudad ostenta en su escudo la siguiente leyenda: Quien aquí ve a esta ciudad, en este llano formada, fue ponerle freno al turco y una llave a toda España) y posteriormente Muxacar cerca de Cartagena ( la antigua Cartago Nova fundada por el cartaginés Asdrúbal), posteriormente en la ciudad de Baza, los caballeros montesanos libraron una gran y desigual batalla contra los moros, siendo derrotados y su Maestre muerto. El último Maestre de la Orden fue Don Pedro Luis Garcerán de Boria, que con tan solo 17 años de edad fue un valiente y leal servidor del rey Felipe II. Posteriormente renunció al maestrazgo a favor del Rey pidiendo que la Orden fuera incorporada a la Corona. El Papa Sixto V en una bula expedida en Roma el 15 de Marzo de 1587 daba por concluida la Orden de Montesa como Caballería Militar y desde ese momento incorporada a la Corona Española. Así acabo una de las más grandes Ordenes de Caballería en España, aunque su vida fue corta, la grandeza alcanzada no tiene comparación. Sus caballeros fueron valerosos y dignos de toda alabanza, que siempre antepusieron el culto al honor y al deber antes que todo. Hoy en día subsiste como entidad honorífica. Su bandera, La Cruz de San Jorge vivirá por siempre como perenne recuerdo de sus hazañas.
EL CASTILLO DE MONTESA:
El Castillo de Montesa se encuentra en la parte norte del valle del mismo nombre, en la Comarca de la Costera localizada en el interior de la provincia de Valencia. El pueblo se encuentra sobre la pendiente que sube al Castillo. Existen vestigios desde las épocas ibéricas y romanas, pero es en la época islámica, que el Castillo toma gran importancia por su situación geográfica de dominio de todo el valle. Hoy el castillo conserva elementos islámicos como son: La entrada en codo y la albacara (recinto cerrado para guardar el ganado). En 1277 el Castillo y la Villa pasan a manos cristianas. Posteriormente, queda a cargo de la Orden de los Caballeros Templarios, y tras su desaparición en 1317 el castillo pasa a ser sede de la Orden de los Caballeros de Montesa. En el Castillo solían vivir una veintena de frailes, cuya ocupación principal eran los rezos siguiendo la Regla de san Benito: 4 a 8 horas para celebrar el Oficio Divino, 7 horas para dormir y el resto de horas dedicadas en partes iguales a trabajar, estudiar y a la lectura religiosa. Se edificó un Monasterio siguiendo el modelo de los monasterios Cistercienses. La obra más importante se realizó durante el maestrazgo de Don Pedro de Thous que mandó construir la Sala Capitular, el Refectorio, la Iglesia, una cisterna, el horno y la muralla que rodea al convento. A finales del siglo XIV durante el maestrazgo de Fray Berenguer March se construyó el Claustro. En el siglo XV se continuo con importantes obras en el recinto como: Los dormitorios y la capilla de San Jorge. Destruido por los terremotos de 1748, solo quedan hoy en día algunas dependencias de lo fue el Sacro y Real Convento de Santa María de Montesa y San Jorge de Alfama.
(Josep Cerdà i Ballester. LA ORDEN DE SANTA MARÍA DE MONTESA Y SAN JORGE DE ALFAMA: UNA APROXIMACIÓN HISTÓRICA): Por su parte, el día 11 de noviembre, Juan XXII, extendía una bula por la que delegaba en el abad de Santes Creus la elección del nuevo maestre de Montesa. El 27 de febrero de 1320, frey Arnau de Soler, personaje muy cercano a Jaume II y comendador de Aliaga en la Orden del Hospital, era elegido nuevo maestre.
VILLAS Y LUGARES DEL SEÑORÍO DE MONTESA:
La nueva orden fue dotada con los bienes que templarios y hospitalarios tenían en el Reino de Valencia, además de la villa de Montesa y su término. Siguiendo la distribución tradicional heredada de las órdenes militares, cuya estructura continuó Montesa.
DE LA ORDEN DEL HOSPITAL recibió:
(1)- El bailío del castell de Cervera: Cervera, Sant Mateu, Traiguera, La Jana, El Carrascal,) Canet, Càlig, Xert, Rossell y La Barcella.
(2)- El castillo de Onda: Onda, Tales y Artesa.
(3)- El castillo de Vilafamés: Vilafamés y la Vall d ́Alba.
(4)- El bailío de Sueca: Sueca, Silla y Montroi.
(5)-El castillo de Perputxent: l ́Orxa, Canècia, Benillup i Beniarrés.y algunos derechos en Castelfabib y Burriana.
DE LA ORDEN DEL TEMPLE recibió:
(7) -El bailío del castell de Peníscola: Peníscola, Vinaròs y Benicarló.
(8) -El bailío del castell de Xivert: Xivert, Alcalà, Castellnou, Alcossebre y Polpís.
(9) -El bailío del castell de Ares: Ares.
(10)-La tenencia de Culla: Culla, Atzeneta, Benafigos, Benassal, Vistabella, Molinell, Boi, Corbó, Torre d ́en Besora, Vilar de Canes i Corbó.
(11)-Tenencia de les Coves de Vinromà: Les Coves, Albocàsser, Salzadella, Tírig, Vilanova d ́Alcolea, Torre d’en Doménech y Serratella.
(12)-El bailío del castell de Moncada: Moncada, Carpesa, Borbotó y Massarrotjos y algunos derechos en Ademúz y en Burriana.
(13)- Realengo: la villa de Montesa, con el lugar de Vallada y las alquerias de Gaixna y Gaixneta. Además, contaba con rentas aisladas en la ciudad de València, Llíria y Dénia.
MAESTRES DE LA ORDEN DE MONTESA
01) Guillermo de Eril (1319).
02) Arnaldo de Soler (1320-1327).
03) Pedro de Thous (1327-1374).
04) Alberto de Thous (1374-1382).
05) Berenguer March (1382-1409).
06) Romeo de Corbera (1410-1445).
07) Gilberto de Montsoriu (1445-1453).
08) Luis Duspuig (1453-1482).
09) Felipe Vivas de Cañamás (1482-1484).
10) Felipe de Aragón y Navarra (1484 –1488).
11)Felipe Vivas de Cañamás (1488-1492).
12) Francisco Sanz (1493-1506).
13) Francisco Bernardo Despuig (1506-1537).
14) Francisco Llanzol de Romaní (1537-1544).
15) Pedro Luis Galcerán de Borja (1545-1592).
BIBLIOGRAFIA:
-García-Guijarro Ramos, Luis, “Los orígenes de la Orden de Montesa”; Las Órdenes Militares en el Mediterráneo Occidental, siglos XIII-XVIII, 1989, p. 71.
- Guinot Rodríguez, Enric. “La fundación de la Orden Militar de Santa María de Montesa”, Saitabi, Revista de la Facultad de Geografía e Historia, 1985, n. XXXV, p. 77.
- Josep Cerdà i Ballester (2004): “La Orden de Santa María de Montesa y San Jorge de Alfama: una aproximación histórica”. Edit. en Fueros y milicia en la Corona de Aragón, Valencia, Ministerio de Defensa, Centro de Historia y Cultura Militar de Valencia y Universitat de Valencia, Facultat de Geografia i Història, Departament d´Història Moderna, 2004, pp. 1-27.
- García Edo, Vicente (1990): “La Orden de Montesa en tiempos de sus dos primeros maestres (1317-1327)”; tesis doctoral inédita, València, Universitat de València, Facultat de Geografia i Història, 1990, vol. I, p. 51.
- Guinot Rodríguez, Enric, “La incorporación de Silla a la Orden de Montesa en 1319”; en Annals, Institut d´Estudis Comarcals de l´Horta Sud, 1983, pp. 155-168.
- García Edo, Vicente, “Arnau de Soler, segon Mestre de l´Orde de Montesa (1320-27). (Itinerari i altres notícies del seu temps)”, en Actes de les Primeres Jornades sobre els Ordes Religioso-Militars als Països Catalans: (segles XII-XIX), Diputació de Tarragona, 1994, pp. 555-566.  




viernes, 20 de diciembre de 2019

ALCALÁ DE XIVERT Y LA GANADERIA DE RECONQUISTA.

GENTES, COSTUMBRES, FOLKLORE, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR"; "HISTORIAS DEL MAR"; “ESPIGOLANT CULTURA: Taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

"ALCALÁ DE XIVERT Y LA GANADERIA DE RECONQUISTA".

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.

Una interpretación de campo sobre la evolución paisajista de las tierras del término de Alcalá de Xivert (Castellón, España), da como resultado la visión y la convicción de ver un territorio totalmente antropizado, y no se podría explicar la gran extensión del fenómeno agrario con los resultados visibles de una gran expansión agraria habida por todo el término municipal de Alcalá, sin tener en cuenta un referente y agente organizador de primer orden, como es la ganadería extensiva pastoril con sus referentes y referencias plasmadas en el territorio, como son las áreas de expansión, los montes de pasto, las ubicaciones estratégicamente ubicadas de sus rediles y las construcciones afines relacionadas directamente con dicha actividad histórica, económica y ganadera, con unos referentes lejanos, etnográficos y tangibles, y de referencias toponímicas provenientes de la cultura pastoril , que han sobrevivido al paso de los siglos. En el siglo XXI a pesar de estar el pastoreo en vía de extinción, extensible al olvido de las prácticas ancestrales y los oficios artesanos, un olvido que se hace bien patente en la sociedad del siglo XXI, pero todavía hay reminiscencias presentes y realidades tangibles que dan testimonio y son evidencias históricas de tales actividades arcaicas, que me apuntan a ver a la ganaderia extensiva como una fábrica de patrimonio rural. Enumero a continuación algunas de estas referencias ganaderas y patrimonios casi olvidados, provenientes del mundo pastoril en régimen extensivo, como son los corrales y las parideras, las corralizas, las casetas de pastores, barracas,  dehesas, montes particulares y montes públicos, las vías pecuarias, las cañadas, “assagadors”, “assegadors”, veredas, cordeles, caminos, coladas, carreradas, realengas, hitos, fitas, cursos fluviales, ríos, ramblas, barrancos, “desguassos”, balsas, bebederos, pozos de pastor, malladas, descansaderos, majadas, pasos, contadores, “amorradors”, “mosqueres”, “albellons”, pozos, fuentes, manantiales, senderos, “dresseres”, ganados estantes  y sedentarios, pastores en activo, la trashumancia,  los cuartos de pasto, los ganados y las especies ganaderas. Las ubicaciones de corrales y corralizas, las áreas de pasto y la disposición de las vías pecuarias han sido elementos activos vertebradores y ordenantes del territorio y del paisaje primitivo de Alcalá de Xivert, siendo estos tres elementos, unos condicionantes activos y determinantes, sobre el desarrollo posterior agropecuario y la evolución del uso silbo-forestal y agrícola y demás resto de acciones antrópicas habidas históricamente sobre el territorio del término de Alcalá. Toda está ordenación del territorio no es casual y se debe a razones y motivos históricos que han marcado el por-que de esta disposición y proliferación de tal cantidad de vestigios de construcciones atribuibles a la actividad ganadera pastoril, con un modelo de ordenación  que  desde la antigüedad medieval del periodo cristiano se ha mantenido hasta el siglo XX,  y todo comenzó a finales del siglo X-XI, cuando fue construido el castillo de Xivert, y la población islámica estaba extendida por casi todo el término, su actividad principal era la agricultura y la ganadería, y existían muchos corrales pero el modelo de explotación ganadera y pastoril islámica terminó con la conquista cristiana, creando un modelo post-reconquista de ordenación de la ganadería extensiva que ha pervivido hasta el siglo XX, y es la causa y el motivo de la construcción a lo largo de este período de la historia de los corrales y corralizas “gaspacheras” del término de Alcalá. La historia de este proceder comenzó en el siglo IX, cuando Aragón dejó de ser un pequeño reino pirenaico de economía silbo-pastoril y se extendió hacia el Sur en un proceso que duró cerca de dos siglos, a la conquista de ricos valles agrícolas y populosos pueblos y ciudades. Sus protagonistas fueron los hombres de la reconquista, gentes de mentalidad guerrera y pastoril, y la ganadería lanar fue la fuerza motriz para la expansión territorial hispánica en la Edad Media. A partir de la conquista y su inmediata del Valle del río Ebro en el siglo XII con repoblación cristiana, los ganaderos aragoneses se aseguraron pastos de invierno para sus ganados, pero tuvieron que concordar y adecuar sus intereses con los de la agricultura de regadío, la hortícola, cerealista, arborícola y de secano. Con la toma de Valencia, alejada la frontera y lejos los conflictos bélicos, la integridad y los riesgos para el tránsito de los rebaños disminuyó, y se empezó a dedicar en el Maestrazgo grandes áreas de terreno exclusivamente dedicados para pastos de ganado ovino, y se asentaron las bases del negocio lanero medieval. La trashumancia con bajadas del ganado de la alta montaña aragonesa a hacer la invernada a las zonas litorales se consolidó entre la conquista de Teruel (año 1170) y la de Valencia (año 1238). Siendo el Bajo Ebro catalán y en el Maestrazgo castellonense, áreas de expansión militar, repobladora y foral de los aragoneses, y también de trashumancia invernal para sus rebaños incluyendo también el término de Alcalá de Xivert. Durante los siglos XIV y XV, los ganaderos se especializaron en la producción de lana de oveja, lo cual generó una fuerte competencia entre ellos, en función de la explotación de los pastos de verano-invierno, la adecuación de las razas ovina y el control de las infraestructuras ganaderas de la trashumancia. Esta producción de lana con vista a la exportación hacia el mercado internacional incentivó el crecimiento de los ganados, el asociacionismo de los pequeños y medianos productores, y la fuerte inversión en el sector ganadero por parte de los poderosos. Fue durante siglos una intensa actividad que acabo erigiéndose en una auténtica fábrica de patrimonio, que generó una serie de elementos arquitectónicos que constituyen un legado tangible para la interpretación paisajista del territorio. Esta introducción histórica marca un punto de partida a tener en cuenta para entender y conocer el cómo y el porqué de los fundamentos de la importante actividad ganadera trashumante y estante del término de Alcalá de Xivert que perduró desde la época medieval hasta el siglo XX. Quedando definido para mí, que la ganadería y el pastoreo es una actividad económica que va históricamente unida y ligada a los fundamentos originarios como realidad existencial de Alcalá de Xivert como entidad, término y municipio. 

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

- Las capitulaciones contempladas en la “Carta Fidelitas” otorgada a Xivert, con fecha de 28 de abril de 1234, donde el monarca Jaime I respetó la religión, leyes y costumbres de los valenciano-musulmanes, confirmó sus franquicias, y acordó grandes favores a los principales de entre ellos, sin que se incrementaran las cargas e impuestos. La “carta Fidelitas” o “Capitulación” otorgada a Chivert, concertada entre los Templarios y los musulmanes, fue firmada el 28 de abril de 1234.

(Textos e imágenes Juan E. Prades Bel)

BIBLIOGRAFIA: BIBLIOGRAFIA: 

- Prades Bel, Juan Emilio: “ Els corrals antics i altres construccions pastorils del terme de Alcalà de Xivert, catalogació-inventari (I).  Publicación Revista Mainhardt.

- Prades Bel, Juan Emilio (2010): “ Els corrals antics i altres construccions pastorils del terme de Alcalà de Xivert, catalogació-inventari (II). Publicación Revista Mainhardt D.P: CS-357/88, nº 66/abril/2010, págines 38-40, any 2010. 

- Prades Bel, Juan Emilio: “ Els corrals antics i altres construccions pastorils del terme de Alcalà de Xivert, catalogació-inventari (III). Mainhardt nº68, desembre 2010, págines56-57.

- Prades Bel, Juan Emilio (2012): "Les pedres de centella". Publicación Revista Aigua Clara nº 24, D.L.CS-185-2004, any 2012, pag.24.

- Prades Bel, Juan Emilio: “Recopilación etnográfica pastoril de corrales medievales, modernos, contemporáneos, y otras construcciones afines y elementos naturales, antrópicos y geográficos de uso por los pastores del término de Alcalà de Xivert (Castellón)”. Inédito.

- Prades Bel, Juan Emilio (2008): "Corral del tío Pradas, campo de petroglifos en Zucaína". Publicación Revista El Borrazón nº21, páginas 6-9, año 2008.



jueves, 5 de diciembre de 2019

CABANES EN EL AÑO 1868


GENTES, COSTUMBRES, FOLKLORE, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR"; "HISTORIAS DEL MAR"; “ESPIGOLANT CULTURA: Taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

"EL MUNICIPIO CASTELLONENSE DE CABANES EN EL AÑO 1868, DATOS PARA SU HISTORIA".

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.
INTRODUCCIÓN: Datos del municipio de Cabanes del año 1868, publicados en una obra ilustrada y de texto titulada “Crónica de la provincia de Castellón de la Plana” escrita por Adolfo Miralles de Imperial y colaboradores, la “Crónica de la provincia de Castellón de la Plana” es una separata o apartado que se escribía por provincias, y que forma parte de una extensísima y gran obra hispánica titulada: “Crónica General de España o sea historia ilustrada y descriptiva de sus provincias, sus poblaciones más importantes de la península y de ultramar. Su geografía y topografía; su historia natural; su agricultura, comercio, industria, artes y manufacturas; su historia antigua y moderna, civil, militar y religiosa; su legislación, lengua, literatura y bellas artes; su estadística general; sus hombres célebres y genealogía de las familias más notables; su estado actual, edificios, oficinas, establecimientos y comercios públicos; vistas de sus monumentos, cartas de sus territorios, y retratos de los personajes que han ilustrado su memoria. Obra redactada por conocidos escritores de Madrid, de provincias y de América”.
Columnas de los Pasos Perdidos.

La gran “Crónica General de España”, se publicó en Madrid, en el año 1868. La imprenta era la de J. E. Morete, cuyo taller estaba en la calle Beatas, númº.12, de Madrid. La obra “Crónica General de España” es propiedad de los editores Rubio, Grilo y Vitturi.
EXPOSICIÓN DOCUMENTAL: Textos referidos a la población de Cabanes:
PARTlDO JUDICIAL DE ALBOCÁCER.
Texto: "CABANES; con los caseríos de las Casas del Borseral, de los Frailes, del Renck y del Tancat. Se encuentran en su término los despoblados de Miravete y Albalat. Las muchas é importantes antigüedades que en esta villa se conservan, entre las que merece especial mención el arco de triunfo romano, que se ve en sus cercanías, hacen creer que debe su origen á los romanos, quedando indicios de haber pasado por allí cerca una calzada. Pretenden algunos que Cabanes sea la antigua lldum, fundándose en su distancia de Valencia que es exactamente la misma que marca entre estas dos últimas poblaciones el ltinerario de Antonino; Escolano afirma por el contrario que lldum se hallaba situada donde hoy se ve el despoblado de Miravete, aunque no aduce pruebas patentes que autoricen su aserto; Diago cree que Albalat corresponde á lldum ó á Hylactes, pero su opinión ha sido unánimemente rechazada. Albalat quedo despoblada á causa de su insalubridad, ocasionada por las emanaciones del Estanque de los Ánades. Cabanes tiene 2.604 habitantes".
ADDENDA: Adiciones y complementos sobre la temática y motivo del articulo (Por Juan E. Prades):
MIRAVETE: El castillo medieval de Miravet, situado en el término municipal de Cabanes (Provincia de Castellón, España) pertenece a los denominados castillos montanos, fue construido en terreno montañoso, sobre un cerro, junto Carretera de Cabanes a Oropesa, es una construcción de la época islámica, con reformas de arquitectura medieval cristiana.
ALBALAT: Las ruinas del antiguo castillo de Albalat, se encuentran dominantes sobre el antiguo despoblado de Albalat dels Ànecs, en el término municipal de Cabanes, en la Ribera de Cabanes​, provincia de Castellón. El castillo de Albalat, ubicado en lo alto de un cerro, es una pequeña fortaleza que según autores debió de ser construida a petición de los Obispos de Tortosa sobre finales del siglo XIII, para controlar el paso, y fomentar la repoblación de estas tierras, al otorgar a los habitantes, un lugar seguro donde refugiarse en caso de ataques berberiscos.  
ARCO DE TRIUNFO ROMANO: El Arco romano de Cabanes (Castellón) es un arco de triunfo construido en el Siglo II d.C., junto a la vía Augusta y a la actual carretera CV-157, y en medio de la llanura a la que da nombre.
BIBLIOGRAFIA:
“Crónica de la provincia de Castellón de la Plana”. Autor: Adolfo Miralles de Imperial. año de publicación 1868. Madrid. Editores: Rubio, Grilo y Vitturi. Año 1868.  “Crónica de la provincia de Castellón de la Plana” pertenece a la gran obra “Crónica General de España o sea historia ilustrada y descriptiva de sus provincias, sus poblaciones más importantes de la península y de ultramar. Su geografía y topografía. su historia natural. -su agricultura, comercio, industria, artes y manufacturas; su historia antigua y moderna, civil, militar y religiosa. -su legislación, lengua, literatura y bellas artes; su estadística general; sus hombres célebres y genealogía de las familias más notables; su estado actual, edificios, oficinas, establecimientos y comercios públicos; vistas de sus monumentos, cartas de sus territorios, y retratos de los personajes que han ilustrado su memoria. Obra redactada por conocidos escritores de Madrid, de provincias y de América”.
La Obra gran “Crónica General de España”, es propiedad de los editores Rubio, Grilo y Vitturi. Publicada en Madrid, en 1868. Imprenta á cargo de J. E. Morete, calle Beatas, númº.12.








jueves, 21 de noviembre de 2019

EL TORMASAL


GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

Por JUAN E. PRADES BEL (Taller de historia, memorias y patrimonios. 

(Sinopsis): RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR…

(Temáticas): PATRIMONIOS DE LA PLANA DEL CASTILLO DE ALBALAT I DE LA TINENÇA DE MIRAVET DEL ANTIGUO REINO DE VALENCIA.

"EL CASTILLO DE  TAURANZA, CASTELL DEL TORMASAL (ALCALÀ DE XIVERT, CASTELLÓN)".

JUAN EMILIO PRADES BEL.
UBICACIÓN: El castillo del Tormasal es una construcción castrense de origen medieval y un lugar casi desconocido, por estar construido en un lugar recóndito y apartado de viales importantes, las ruinas de esta arcaica construcción enigmática, se hallan encaramadas en la margen derecha del río San Miguel, antiguo río Segarra o también llamado río de las Cuevas. Las ruinas del castillo, se encuentran frente a la ermita de San Miguel de Alcalá de Chivert.
EXPOSICIÓN: El nombre de este castillo podría ser el de Tarauzam o Tauranza, nombre citados en documentos antiguos con referencias a este territorio. El recinto del pequeño castillo dispuesto en forma alargada, se extiende a lo largo de una montaña con acantilado. La altitud del lugar es de unos 120 metros sobre el nivel del mar. El nombre toponímico que popularmente recibe el lugar es el de Tormasal. Desde ese lugar se observa el cauce del río y el conjunto de los caminos que circundan esta ubicación.
HISTORIA:
Antiguamente dependía del castillo de Miravet.
Era un castillo de frontera del castillo de Miravet por el margen norte.
En 1233 el Obispado de Tortosa reconquistó estas tierras.
Más tarde, en 1245, las tierras del castillo de Tarauzam o Tauranza pasaron a ser propiedad de los Templarios del Castillo de Xivert.
DESCRIPCIÓN: El castillo sólo presenta o posee un recinto. Es de fábrica de mampostería. Dispone de una torre barbacana. Una parte de un lienzo de muralla es de más calidad que la Torre de Homenaje y se considera de características medievales. Para Vicente Forcada, la cerámica encontrada en el lugar presenta también características medievales. En la actualidad, las ruinas están muy derruidas y en muy mal estado, por haber sido frente de guerra y haber sufrido bombardeos de artillería en la guerra civil 1936-39.
BIBLIOGRAFIA:
- Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià .
- Prades Bel, Juan Emilio (2007): “El “Castellet” una torre de güaita al cim del “Raspall” (Torreblanca)”. CEM nº 77, 2007.
- Roca Traver Francisco A. (1988): “Noticias Históricas de Torreblanca”. Castellón 1988.
- Cámara Muñóz, Alicia: Los guardianes del mar: fortificaciones, torres, atalayas en la costa valenciana (s.XVI)”. UNED.
- Forcada Martí, Vicente (1992): “Torres y castillos de la provincia de Castellón”. 1992.
LA PERDURACIÓN DE UN TOPÓNIMO DE LA VIA AUGUSTA: LUBRICATUM / RAHAL AL-LOBRECATI/TURRIS DE LUPRICATO
Por ENRIQUE A. LLOBREGAT
Esta nota es fruto del azar más peregrino. De una parte el análisis de un topónimo de la calzada romana registrada por el Ravenate de cara a la preparación de un estudio (1); de otra una lectura de A. Poveda en la que aparecían unos gentilicios curiosos por su referencia clara a mi propio apellido. En principio nada llevaba a comunicarlos salvo una cierta curiosidad por lo raro que a veces es fructífera. Ella me llevó de la mano de Poveda, a consultar algunos datos más con Guichard que me proporcionó una vía clave para seguir adelante en la encuesta. En fin, una vez elaborada la hipótesis, J. Gil me ayudó mucho con su conocimiento geográfico de las tierras de Castellón y con el aporte de subsidios bibliográficos. Vaya a Pierre Guichard, a Ángel Poveda y a Pepe Gil mi agradecimiento por su capital ayuda. La exploración no está conclusa, pero con lo allegado hasta el momento pienso que se puede hacer una primera y apresurada exposición cuyo principal fin es el de despertar en los lectores que posean alguna información el deseo de terciar en el tema con lo que todos saldremos ganando, historiadores de la antigüedad romana hispánica, arabistas y medievalistas así como los afectos a la geografía antigua e incluso a la toponimia.
EL TRAZADO DE LA VÍA SEGÚN EL ANÓNIMO DE RAVENA
Lo he reestudiado recientemente (2) y tan sólo me voy a detener en el análisis de la mansión Rubricatum / Lubricatum. Paralelizable con la Roubrikata de Ptolomeo (II, 6, 72) la toponimia posterior hace fuerza sobre la forma Lubricatum, y aun Laubrícatum, como figura en la Geographia de Guido. Precisamente esa forma nos conduce -conociendo el topónimo posterior- a una fuente islámica para Guido y aun para el Ravenate ya que la inicial Lau nos muestra la posibilidad de una lectura latina de un topónimo escrito en caracteres árabes que comenzaría por lam waw, lo que daría pie, en un lector no avezado a transcripciones como Lu-, Lo-, o incluso Lau. Precisamente Lubricatum / Rubricatum es una de las mansiones de la vía romana que por su aparición tardía en los textos plantea fuertes problemas de identificación a los autores, que se inclinan por un topónimo desplazado que aludiría a tierras cercanas al río Llobregat (Roubríkatos potamos) en opinión de Roldan (3) o a una no-identificación apoyada en la alteración del orden de los topónimos de la vía (4) que dice textualmente que es un lugar de «difícil localización». Efectivamente, la lista de topónimos del Ravenate a partir de Dertosa muestra alteraciones de orden, quizá debidas a incuria de los copistas, pero que son -al parecer- bastante evidentes. Es un factor más que contribuye a la dificultad de la reducción y a la falta de un tracto sucesivo de topónimos que por primera vez se insinúa en esta nota.
BIBLIOGRAFIA: (1) E.A. LLOBREGAT, Relectura del Ravenate: dos calzadas, una mansión inexistente y otros datos de la geografía antigua del País Valenciano, Lucentum, II, 1 983, 225-42. Ibíd. La geografía antiga valenciana i «l'Anónim de Ravenna»; notes de lectura, L'EspMI, 17/18, 1 983, 99-111. (2) Videnota 1. 1 03
UNA CLAVE DE LOCALIZACIÓN: EL RAHAL ALUBRECATI
En un reciente artículo, Poveda aludía a unos moros que figuran en el «Repartiment» de Mallorca y que procedían de un Rahal Alubrecati (5). A mayor abundamiento señala que rahal hay que entenderlo en el sentido de parada, jornada o descanso, lo que se avenía perfectamente con la posta de la vía romana y la mansio Lubricati quedaba calcada semánticamente por el rahalal-Lubrecati. Señalaba además que este lugar se encontraba en un área comprendida entre Alcalá de Xivert y Burriana. La comprobación del dato me vino tras un despojo lento de los índices de la edición Ferrando del «Repartiment» de Valencia (6), sensiblemente mejor que las anteriores y contemporáneas que pecaban en el último caso de excesivo aragonesismo. Entre los habitantes de la ciudad encontramos un discreto grupo de gentes que, por su gentilicio, provienen de aquel lugar. Hay un Abdalla Lobrecatí (1611, 3670), un Aly Lobrecatí (1 526, 1 527), un Mahomat Alquinet Lobrecatí (3627) o incluso un simple Lobreccatí (3288).
BIBLIOGRAFIA: (3) J. M. ROLDAN, Itineraria Hispana, Valladolid, 1975. (4) J. G. MORÓTE, El trazado de la Via Augusta desde Tarracone a Cartilágine Spartaria. Saguntum, Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 14, 1979, 139 ss. Cf. ibíd. el manuscrito de la Memoria de Licenciatura, que he podido consultar por gentileza del autor, en el que se hace la afirmación citada. (5) A. POVEDA, Toponimia árabe musulmana efe Mayúrqa. Awraq, 3, 1980, 98 ss. (6) Llibre del Repartiment de Valencia, edición dirigida por A. FERRANDO FRANCÉS, Valencia, R. Vicent, 1979.
LA PERDURACIÓN DE UN TOPÓNIMO... / LLOBREGAT
La evidencia no dejaba lugar a dudas y a mi juicio parece lícito de momento y dentro de la hipótesis- identificar el topónimo tardorromano con el rahal al-Lobrecatí de los repartimientos de Mallorca y Valencia. El emplazamiento geográfico del topónimo quedaba, de todas maneras, en el aire. A tal fin me dirigí a P. Guichard que tenía documentación sobre el topónimo según me comentó Poveda. Con su gentileza acostumbrada respondió a vuelta de correo, indicándome un documento del rey don Jaime en que había una mención relacionable con el lugar que me inquietaba. Se trata de la donación que hizo el rey al obispado de Tortosa en 27 de abril de 1225 (esto es antes de la conquista) de los castillos de Mirabet y de Zúfera y de sus respectivos territorios (7). Seguidamente copio la parte geográfica del texto del documento que es la que nos interesa en este asunto: «... damus... in perpetuum ad habendum et possidendum dúo castra, videlicet castrum Mirabeti et castrum Cufere, quorum affrontaciones taliter terminantur: includunt quidem isti termini omnia et tota montanea de Abinzulus et vadunt alatalaya de Aliub Abenzugaya et de Abenirrabe usque ad turrem de Lupricato et usque ad mare et de mari usque ad Coves et de Coves sicut vadit via maior usque ad Tauranza et vadunt usque ad Almaiexer et de Almaiexer usque ad Penes et de Penis usque ad Rafalvazir et de Rafalvazir usque ad Gaidenes ed de Gaidenes ad Euxer usque ad Zuferam et sic revertuntur ad Mirabetum...». Hay que destacar, antes de entrar al análisis de los topónimos, la mención de la Via Maior que nos pone en el ámbito de la calzada romana a mi juicio y al de otros autores mejor conocedores que yo de la geografía castellonense y de su documentación medieval (8). Con cartografía de diferentes escalas busqué, en vano, alguno de los topónimos presentes en la donación. Todos ellos habían desaparecido con los años y salvo Coves, que evidentemente aludía a Coves de Vinromá, ninguno de los otros era identificable. Estaba además la noticia de Poveda, de hallarse el emplazamiento del rahal lobrecati entre Burriana y Alcalá, lo que aún complicaba más el análisis. Busqué después en la bibliografía, con escasa fortuna. Sin embargo, un estudio de M. Betí (9) daba alguna luz aunque quizá no toda la que hiciera falta. Publicado en 1921, no debe de haber habido muchas aportaciones sobre el tema ya que en época reciente otro artículo de F. Roca Traver reproducía lo esencial del mencionado sin modificación alguna (10).
BIBLIOGRAFIA
(7) Documentos de Jaime I, I, 66. Edición A. CABANES y A. HUICI, Valencia, Anubar, 1976, 137.
(8) F. ESTEVE GALVEZ, El abrigo rupestre del Assud d'Almazora y su yacimiento arqueológico. Archivo de Prehistoria Levantina, XII, 1969, 45: «este último pasó a ser la Vía Augusta... via maior de que hablan documentos medievales».
(9) M. BETI, El castillo de Mirabet y sus sufragáneos. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, II, 1921, 186-87,300-303,
(10) F. ROCA TRAVER, El origen de un nombre: Torreblanca. La primitiva iglesia de San Francisco. Revista de Fiestas de Torreblanca: Análisis de la donación del rey don Jaime Seguiré punto por punto las atribuciones de M. Betí que de entrada explica que el distrito de Mirabet ocupaba el castillo de Albalat, la villa de Cabanes y los lugares de Benlloch y de Torreblanca. Por lo que hace a los topónimos individuales identifica y reduce la montaña de Abinzulus a la parte oriental del desierto de las Palmas, con dudas. Abenibarre lo paraleliza
con una Subarra mencionada en las cartas pueblas de Benlloch y de Villanueva. Por lo que hace a la Turris de Lupricato «creemos que es esta torre la actual Torreblanca». Coves, «se refiere a la frontera del término general de Coves y por tanto la de Villanueva». Almaiexer figura con el nombre de Almediexer que es uno de los límites de la carta puebla deVilianueva. Penes (= peñas a su juicio) io identifica, con dudas, con la sierra de En Garcerán. Rafalvazir es un poblado de la Vall d'Alba. Gaidones sería el monte Gaidó, a poniente de Cabanes. En fin, Euxer sería el valle donde está el santuario de Les Santes, en término de Cabanes. F. Roca añade como novedad que Almaiexer es la partida de Almedíxer, del término de Torreblanca y también se muestra convencido de que la Turris de Lupricato sea la actual Torreblanca. El área así descrita es relativamente homogénea y podría formar un conjunto coherente. Se podría enclavar entre las actuales Coves de Vinromá, Alcalá de Xivert, Vilanova d'Alcolea, Valí d'Alba, Cabanes, Orpessa y Albalat. Pero los conflictos y las complicaciones surgen cuando intentamos seguir una delimitación de acuerdo con el orden de las menciones del documento de donación de don Jaume y apoyándonos en las atribuciones de mossén Betí. Desde la montaña de Abinzulus que quedaría a levante de la línea entre Borriol y la Puebla Tornesa va a Benlloch y Vilianueva de Alcolea. De aquí a la ignota torre de Lupricat -que no puede ser Torreblanca porque ha de estar sobre la vía romana del interior- y que no tiene aún reducción exacta. De esta torre va al mar, un dato más que no conviene a la reducción de Torreblanca, y desde la mar a Coves (de Vinromá). Desde allí, siguiendo la vía romana (sicut vadit via maior) a Tauranza (?) y Almaiexer, dentro del término municipal de Torreblanca según Roca. El último tramo de esta delimitación sigue por la sierra de En Garcerán, el monte Gaidó y Euxer, ambos en término de Cabanes. Sea por lo hipotético de muchas de las reducciones o porque están claramente erradas las identificaciones, la línea que sobre el mapa se puede trazar siguiendo estos puntos es caótica e informe. Amén de que no ayuda nada en la búsqueda del emplazamiento de la Turris de Lupricato.
Una hipotética identificación: Mapas en mano y con el trazado de la vía que está bastante bien analizado en sus líneas generales por Moróte, que recoge con precisión toda la perduración de un topónimo... / Llobregat la bibliografía anterior (11) aparece un lugar con yacimiento romano y con un topónimo evocador: L'Hostalot. Muñoz Cátala nos señala el lugar y hace especial hincapié en su importancia (12) como yacimiento romano, emplazado dentro del término de Villanueva de Alcolea, junto a la carretera de Castellón a San Mateo. Normalmente se atribuye a este lugar otra reducción toponímica, lo que no sería óbice para emplazar aquí Lubricatum y buscar otro lugar para Hildum. No obstante, todo está en el aire, y sólo una profundización en los topónimos de la donación de los castillos de Mirabet y Zufera, en la cual sigo trabajando, nos podrá dar alguna luz sobre el tema. Quede por el momento la propuesta de identificación entre los tres topónimos: la bajorromana Lubricatum, el altomedieval Rahal al-Lobrecatí y la turris de Lupricato. Si se acepta la ecuación, la reducción a lugar o despoblado actual será factible en la medida que se pueda afinar la topografía descrita en el documento o si se encuentra algún otro subsidio que complemente e ilustre lo ya conocido. En ello estoy por el momento y ya habrá ocasión de volver sobre el tema en estas páginas cuando existan suficientes novedades.
(11) O.c nota 4.
(12) A. MUÑOZ CÁTALA, Algunas observaciones sobre vías romanas de la provincia de Castellón, Archivo de Prehistoria Levantina, XIII, 1972, 149 ss. 1 07





domingo, 10 de noviembre de 2019

SALINAS


VESTIGIS DE SALINES MEDIEVALS A TORREBLANCA, EL COMERÇ DE LA SAL A L’ENTORN DEL TERRITORI MEDIEVAL DE XIVERT I ALBALAT.
JUAN EMILIO PRADES BEL
RESUM: Aquest treball de divulgació, pretén posar en valor d'estudi una antiga i oblidada zona salinera per a l'extracció i l'obtenció de sal marina, es tracta de les salines de Torreblanca que varen ocupar una gran extensió de terres al llarg d'una franja litoral continental que afectà unes 20/ 25 hectàrees de terreny, un indret on els pobladors del lloc en l'època medieval islàmica varen excavar i rebaixar el sòl fins al nivell de mar. L'extracció de sal i el seu comerç ajuden a fer-ne un plantejament sobre l'ocupació rural al voltant de les salines, i les connotacions històriques, culturals i patrimonials dels pobladors que ocuparen estes terres a l'època alt medieval.
RESUMEN: Este trabajo de divulgación, pretende poner en valor de estudio una antigua y olvidada zona salinera de época medieval, que sirvió para la extracción y la obtención de sal marina, se trata de las salinas de Torreblanca que ocuparon una gran extensión de terreno a lo largo de la franja litoral continental que afectó a unas 20/25 hectáreas de terreno, un lugar donde los pobladores medievales del lugar de la época islámica excavaron y rebajaron el suelo hasta el nivel de mar. La extracción de sal y su comercio, son las bases que ayudaran a hacer un planteamiento de estudio sobre la ocupación rural, la economía, y las connotaciones históricas, culturales y patrimoniales de los pobladores que ocuparon estas tierras alrededor de las salinas en época medieval.
ABSTRACT: This work outreach, seeks to value study an ancient and forgotten medieval salt area, which was used for the extraction and production of sea salt is the salt of Torreblanca which occupied a large area to along the continental coastline that affected about 20/25 acres of land, a place where medieval inhabitants of the place of the Islamic period excavated and lowered the floor to sea level. Salt extraction and trade, are the bases to help you make an approach to the study of rural employment, the economy, and the historical, cultural and economic connotations of the people who occupied these lands near Salinas in medieval times.
EXPOSICIÓ:
L'orografia litoral continental de Torreblanca (Castelló, comarca Plana Baixa, Comunitat Valenciana) es caracteritza per tenir una costa baixa, amb zones fàcilment inundables amb nivells de sòl o per baix o a nivell del mar, que s'estenen al llarg del litoral continental torreblanquí, llocs on antany van existir i encara existeixen llacunes costaneres i zones fàcilment inundables. En aquest medi costaner de litoral baix, en la zona nord de la costa de Torreblanca / Torrenostra, que s'estén fins a Capicorb (al terme d'Alcalà de Xivert), fa aproximadament uns mil anys, en l'alta edat mitjana es va iniciar una activitat econòmica molt lucrativa i necessària en l'època, es tractava del comerç de la sal, amb la construcció en aquest medi de salines (canals, eres, parcel-les) per a la producció i elaboració de sal marina. La lectura que es desprèn de la interpretació del medi físic que envolta el lloc, és que ens trobem amb un territori amb activitats econòmiques enquadrades en l'edat mitjana, sent testimonis de l'evidència del que va poder haver estat una important zona salinera, avui dia es mostra com un dipòsit natural on va haver-hi estanys, eres, parcel-les per a l'evaporació de l'aigua del mar. La zona de vestigis de sòl que probablement albergaven les salines es troben a la zona nord de Torrenostra, es tracta d'una zona delimitada i anomenada amb els topònims Clot d'en Tomàs / Prat d'en Bel, es tracta d'un terreny ubicat al costat del litoral i paral·lel a la mar amb una orientació nord-est / sud-oest, amb una extensió d'aproximadament uns 1000 metres de llarg i unes 20/25 hectàrees de terreny afectat, que tenen els següents límits confrontants, a l'est limita amb la “Cañada del Mar”, un camí ramader històric i mil-lenàri costaner, que circula en paral·lel a la costa mar Mediterrani, està via ramadera discorre pel Serradal amb una amplada de 45 metres a partir de la vora de la mar, avui dia el camí antic que va existir a trams, està desaparegut per l'acció marina, a l'oest limita amb el camí del Campàs i al camí l'Atall de Torrenostra a Capicorb, al sud aquesta acotada per la fàbrica del peix una construcció de mitat del segle XX, i al nord-est limita amb la finca agrícola de El Campàs, en total l'àrea d’exploració ocupa aproximadament unes 25 hectàrees de terreny que es van haver de transformar per poder habilitar i desenvolupar l'activitat salinera, el subsòl i base d'esta àrea és rocós format per un subsòl de roques de conglomerat de sediments quaternaris dipositat per vies fluvials fa aproximadament un 1.000.000 d'anys, estes roques a la part central de l'àrea central de la zona salinera afloren a la superfície, per construir les salines es van haver de rebaixar el nivell de sòl, per a poder cobrir les parcel-les d'aigua de mar , les terres i pedres que es van excavar i extraure es van traslladar i acumular a la part central del Clot d'en Tomàs-Prat d'en Bel, ubicant-les en el lloc on més afloraven i emergien les roques , aquesta terra va servir en el seu nou lloc per elevar el terreny i crear nova terra de conreu que ocupava la part central de l'àrea entre les salines i que encara existeix. Aquestes salines arcaiques es van explotar en època islàmica, els vestigis d'hàbitats dispers d'aquesta cultura envolten les salines, com s'ha pogut apreciar amb les grans remocions de terres al llarg de tot el segle XX, amb aixecament i l'anivellament de les terres i bancals per irrigar-los, en uns 60 anys s'ha aixecat, remogut i anivellat tot el subsòl gradient pla del terme de Torreblanca quan passa de ser una zona de secà a ser zona d'irrigació i regadiu per la perforació de múltiples pous artesians, una transformació del secà a regadiu que va transformar les terres i va alterar el paisatge cultural arcaic. Cal esmentar l'existència d'un gran cementiri islàmic que va aparéixer en la transformació mecànica a mitjan segle XX en la part baixa de la finca del Mas del Vaporet, que dóna evidència de la importància de la zona com a hàbitat en època islàmica. El límit més septentrional de les salines es trobaven al costat del límit sud de la finca agrària del Campàs, aquest marge estava delimitat fins fa uns 20 anys per una alineació de palmeres datileres plantades en els marges de la nobiliària finca, aquesta alineació va ser un últim reducte i el lloc d'extinció del que va ser un antic cultiu a l'època medieval de la finca del Campàs, en què va existir antany un extens palmerar que va existir al costat del mar a la costa de Torreblanca. Els terrenys de les salines amb un sòl de terra format per dipòsits amb escassa permeabilitat compost de partícules de argiles, margues i llims, es van llaurar i anivellar en els anys 60 del segle XX, per plantar arròs, però no va ser un terreny apte per l'altíssima salinitat que contenia el terreny pel qual es va abandonar el projecte. Amb el cultiu i l'anivellació del terreny per a l'agricultura es van esborrar els vestigis dels marges de les eres i les parcel-les salineres. En la dècada de finals dels anys seixanta i principis del setanta l'exèrcit de terra va fer maniobres militars en aquest lloc durant uns anys, arribaven les companyies per ferrocarril a l'estació de Torreblanca, i baixaven a la costa a muntar els campaments, feien pràctiques de tir d'armes lleugeres i artilleria, l'exèrcit va habilitar la zona anomenada la trinxera per acampar, terraplenant per a tal fi un quadró del terreny saliner inundable d'unes dues hectàrees que van alçar més d'un metre, terraplenat el terreny amb graves i còdols del Serradal confrontant. A les salines han proliferat com a vegetació autòctona el canyís i les salicòrnies (salobreres) que han servit de pastura durant segles per al bestiar oví i boví. 
CONCLUSIONS:
La finalitat de l'elaboració de la sal, i la destinació de la producció al comerç, seria fonamentalment per al proveïment de sal als ramats de bestià, per a la salaó de peix i per al consum humà. L'economia salinera d'este indret, va poder ser un element substancial per a l'organització d'este territori medieval d'Albalat, Torreblanca, Xivert, Alcalà i Capicorb. Hi a la possibilitat d'establir certes relacions entre l'explotació salinera, i una de les activitats econòmiques més important en l'època medieval com va ser la ramaderia.
ADDENDA:
- (Jaume I, ordena als homes dels termes de Morella, Culla, Cervera, Coves de Vinromà, Albalat i Benifassà, no compren sal que no siga de Peníscola).
Fuente: J. Sánchez Adell (1975): "Notas para la historia de la sal en la Edad Media". Millars, II. Castelló (1975), pp. 29-45. Revisada la transcripció en 1999 a partir del manuscrit de referència
Arxiu de la Corona d'Aragó. Barcelona. Cancelleria reial. Pergamí nº 1754 de Jaume I. Còpia autoritzada de 1304. Año1263, agost 24. València
Texte original: “Hoc est translatum bene et fideliter factum idus ianuarii anno Domini millesimo trescentesimo tercio, sumptum a quadam litera papirea illustrissimi domini Jacobi, felicis recordacionis regis Aragonum, sigillata sigillo suo minori cereo fixo in dorso, tenor cuius litere dignoscitur esse talis:
Jacobus Dei gracia rex Aragonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani.
Fidelibus suis universis hominibus de Morella et terminorum suorum, de Culla et terminis suis, de Cervaria et terminis suis, et hominibus de Coves et terminis suis, de Exivert et terminis suis, et hominibus Albalat, et termini fratrum de Benifazano; salutem et graciam.
Mandamus vobis firmiter, quatenus omnes vos superius nominati, utamini de sale Paniscole et accipiatis de eodem et non aliquo alio sale.
Et hoc non mutetis aliqua racione.
Scientes quod si aliquis vestrum usus fuerit alio sale, nisi de sale Paniscole supradicto, unicumque inventus fuerit utente alio sale, amitat bestiam et omnia que secum apportabit sine aliquo remedio.
Datum Barchinone IX kalendas septembris anno Domini millesimo ducentesimo sexagessimo tercio.
Sig+num Petro Ferrarii, notarii publici Valencie, testis.
Sig+num Mathei Calonge, notarii publici Valencie, testis.
Sig+num Guillermi de Verneto, notarii publici Valencie, qui hec fecit fideliter translatari die et anno in prima linea contentis”.

CARTA PUEBLA DE CABANES:
- (Año 1243, juny 19. Ponç de Torrelles, bisbe de Tortosa, atorga la carta pobla de Cabanes).
Fuente: Enric Guinot Rodríguez (1991): “Les cartes de poblament medievals valencianes”.
Edició d'Enric Guinot Rodríguez. València 1991, pp. 170-173.:
Texte original: “Notum sit cunctis quod nos, Poncius, Dei gratia dertusensis episcopus, et nos Guillelmus, prior eiusdem loci, assensu et voluntate totius capituli nostri, damus et concedimus vobis Johani de Na Rama, Allegre, P. Ferrario, A. Cathalano, Aquiloni de Cabacerio et Bartholomeo de Alcurisia, et omnibus aliis populatoribus presentibus ac futuris, villam de Cabanis cum suis terminis et affrontationibus universis, sicut includitur ab oriente in serra sub Quexa, que dividit cum Albalato; a merydie in visu Mirabeti et in serra que dividit cum Suffera et Rixser, usque in visu de Burriol, de serra in usque ad podium de Gaydones, et de podio de Gaidones usque ad archum sicut dividit cum Villafamez, de archu usque ad mesquitam que dividit terminos de Cabanis et de Benifaxo; a circio in capite honoris Petri Alegre, et sicut terminus dividit ad baranchum de Subarra, [et de barrancho de Subarra] usque ad serram de Quexa, que dividitur cum Albalato.
Sicut dividunt istis terminis et affrontationibus includuntur, damus vobis et vestris in perpetuum per nos et omnes nostros successores dictam villam, cum omnibus terris, lignis, arboribus, aquis, pascuis, ad omnes usus vestros, cum suis pertinentiis et universis ad bene populandum, excolendum et laborandum.
Ita quod in eadem villa instituatis octuaginta populatores qui in ipsa villa hereditatem et suas habeant mansiones continuam residentiam facientes.
Ibidem, infra autem predictos terminos ville de Cabanis supradicte, nostram nobis dominicaturam retinemus.
Damus etiam vobis et vestris in perpetuum vallem de Rixer, in qua vestros ortos construatis. Set in eadem villa retinemus nobis molendina et duos ortos, quorum ortorum unusquisque in se contineat unam fanechatam seminature.
Retinemus etiam nobis et successoribus nostris decimam et primiciam panis, scilicet vini et olei et ortaliciis, et de omnibus aliis fructibus quos terra producit.
Et decimam et primiciam similiter de omnibus animalibus in hunc modum, quod pro vitulo, pullino, eque vel asine, detis nobis pro unoquoque VI denarios iachcenses, et de omnibus autem capris et porcis detis nobis decimam et primiciam fideliter et integre, et de pullis vero et anseribus, si populator unum habuerit vel centum, aut amplius, det nobis pro decima unum quilibet populator.
Item, pro locido retinemus nobis quod unaquaque hereditas populatoris det nobis mediam fanecham tritici et mediam fanecham ordei, liceatque vobis ferrarium vestrum vel ferrarios habere quos volueritis. Si vero ferrarius fuerit indecens vel mali operator, et vos a nobis moniti dictum ferrarium corrigere volueritis, nos ipsum expellere possimus et vos alium inducatis, qui operam faciat populatoribus competenter. Quicumque autem ferrarius aut ferrarii inductus vel inducti fuerint, teneantur opera facere episcopo et priori, que necessaria fuerint laboratoribus nostrarum dominicaturarum, sine omni missione nostra vel expensa, et de locido vero absolvimus omnes populatores ab hoc presenti festo sancti Johannis usque ad duos annos, et ex tunc ab omnibus dictum locidum habeamus.
Item, retinemus nobis quod unusquisque venator predicte ville de Cabanis teneatur nobis dare, si venationem exercerint semel in anno, et in Natale Domini, duo paria cuniculorum.
Item, retinemus nobis omnes furnos et molendina que in termino dicte ville de Cabanis, et in valle de Rixer edificari poterunt; itaquod nos teneamur vobis coquere panem pro vicesimo quinto pane; teneamur vobis bladum molere pro sexta decima mensura.
Si quidem, retinemus nobis et successoribus nostris iusticias et stachamenta atque firmamenta.
Predicta autem omnia damus vobis et successoribus vestris, ad bonas consuetudines civitatis Illerde.
Si vero causa sive placitum fuerit inter vos omnes, et vos vel aliquem de universitate vestra, teneamini sub nostro iudice respondere, qui vobis non possit nec debeat esse suspectus, et si ab illo volueritis appellare liceat vobis.
Ita tamen, quod coram alio iudice a nobis constituto, qui suspectus haberi non possit causam appellationis prosequamini sub eodem.
Et si causa sive placitum inter nos et vos fuerit, liceat vobis semel appellare a baiulo sive iudice nostro, qui ibi pro nobis fuerit institutus ad convicinos vestros.
Et si aliam appellationem facere volueritis ad nos, faciatis eandem.
Idem retinemus nobis exercitum, ut quandocumque episcopus dertusensis, vel ecclesia, exercitum fecerit vel cavalcatam, teneamini sequi ipsum; sed ad cumulum gratiarum, vos ab omni exercitu vel cavalcata absolvimus, ab hoc preterito festo Pasche usque ad sex annos.
De omnibus siquidem inventionibus vel trobis, hanc inde medietatem inventor et nobis aliam retinemus.
Addimus etiam districtius inhibentes, quod nullus miles vel populator seu habitator ville de Cabanis vel totius termini Mirabeti, in cuius termino predicta villa consistit, guerram vel pignus aliquod facere presumat, nisi de spetiali licentia episcopi et prioris liceatque vobis et vestris predecessoribus in perpetuum honores et possessiones predicte ville de Cabanis vendere, inpignorare, vel alienare, omni vestro consimili laboratori, preter militibus atque sanctis.
Quod est actum XIIIº kalendas iulii anno Domini Mº CCº XLº IIIº.
Ego, Poncius, dertusensis episcopus subscribo.
Sig+num Guillermus, prioris. Ego, Dominicus, prior claustralis, subscribo, sig+num. Ego Bernardus, archidiaconus dertusensis, sig+num. Arnaldi, dertusensis sacriste, sig+num. Petri de Podio, dertusensis hospitalarii, sig+num. B. de Fenolario, precentoris Dertuse, etc”.

BIBLIOGRAFIA :
-M. BETI: "La gabela de la sal en Peñíscola", BSCC I, 1920.
-N. P. GÓMEZ SERRANO: "Contribució al estudi de la molinería valenciana mijeval", II Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Valencia, 1923.
-ALMELA Y VIVES, F.1961: "Aspectos del vivir cuotidiano en la Valencia de Fernando el Católico", en el V Congreso de Historia de la Corona de Aragón, tomo 5, Zaragoza, 1961, págs. 203-261.
- F. QUEROL FAUS; La vida valenciana en el siglo XV, Valencia, 1963.
- F. ROCA TRAVER: "El tono de la vida en la Valencia medieval", BSCC LIX, 1983
- AZUAR, R. 1999: El paisaje medieval islámico del sur valenciano, pp. 49-59. Geoarqueologia i quaternari litoral. Memorial Maria Pilar Fumanal. Universitat de València, València.
- FUMANAL, P. 1993.: Litoral y poblamiento en el litoral valenciano durante el Cuaternario reciente: Cap de Cullera-Puntal de Moraira, pp. 249-259. Estudios sobre Cuaternario. Medios sedimentarios. Cambios ambientales. Hábitat humano. Universitat de València.
- LÓPEZ GÓMEZ, J. y LÓPEZ GÓMEZ, A. 1986: El poblamiento tradicional en las costas
valencianas: la dualidad ribera-huerta. Cuadernos de Geografía, 39-40: 263-288.
- MARTORELL, J. 2001: El món mariner del Cabanyal. Engloba Ediciones. Valencia.
- MATEU, J., SANCHIS, C. i FERRI, M. 1999: El golf de València durant els segles XVI i XVIII. Canvis ambientals, 367-374. Geoarqueologia i quaternari litoral. Memorial Maria Pilar Fumanal. Universitat de València, València.
- PIQUERAS, J. 1999: El espacio valenciano. Una síntesis geográfica. Editorial Gules. Valencia.
- ROSSELLÓ, V. 1986: L’artificialització del litoral valencià. Cuadernos de Geografía. 38: 1-28.
- ROSSELLÓ, V. 1991-1992: El terme Grau i la nomenclatura dels estanys litorals. Notes de Geografia Física, 20-21. Universitat de Barcelona.
 -MARTÍ DE VICIANA, RAFAEL: Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino, Tomo III. Valencia: Departamento de Historia Moderna de la Universidad de Valencia, 1972.
- BOIRA I MAIQUES, JOSEP VICENT, 2004:  Paisaje cultural y patrimonio litoral valenciano. Departament de Geografia. Universitat de València.
- PLATA MONTERO, A. 2006: El ciclo productivo de la sal y las salinas reales a mediados del siglo XIX, Vitoria, 2006.
- Sánchez Adell, J. (1975): "Notas para la historia de la sal en la Edad Media". Millars, II. Castelló (1975), pp. 29-45. Revisada la transcripció en 1999 a partir del manuscrit de referencia.
- PRADES BEL, Juan E. (2012): “Castillo de Xivert”. Mis Pueblos. Proyecto valoración y divulgación de recursos: cultura, historia y patrimonios. 2012.
- PRADES BEL, Juan E. (2012): “Capicorp”. -2-1-2012. Mis Pueblos. Proyecto valoración y divulgación de recursos: cultura, historia y patrimonios. 2012.
- PRADES BEL, Juan E. (2013): Cultura y patrimonio natural de Torreblanca. Mis Pueblos. Proyecto valoración y divulgación de recursos: cultura, historia y patrimonios. 2013.
- PRADES BEL, Juan E. (2013): “La geologia de la Plana de Albalat” . 20-1-2013.Mis Pueblos. Proyecto valoración y divulgación de recursos: cultura, historia y patrimonios.  2013.
- GUINOT RODRÍGUEZ, Enric (1991): “Les cartes de poblament medievals valencianes”.
Edició d'Enric Guinot Rodríguez. València 1991, pp. 170-173.
ARCHIVO: SALADARES.